La tristesa d'ells podria ser teva

L'espai Finestres al món del CaixaFòrum projecta curtmetratges de no-ficció que no deixen indiferent. Fins al 4 d'octubre, es poden veure El joc de fet i amagar, From The Streets to The Field i El temor anda aquí. Els protagonistes parlen llengües diferents i no es coneixen però la injustícia i l'esperança conflueixen en les vides de tots ells. Miro, escolto, m’emociono en algun moment i penso en el poema Podries, de Joana Raspall:  

El joc de fet i amagar (2015)
Les càmeres ens traslladen a un assentament de refugiats sirians, al Líban. Els més petits juguen a fet i amagar. Les seves rialles contrasten amb l'hostilitat de l'entorn. "El meus fills tenen fred a la nit", diu una dona que reclama una manta que va deixar. Però no és el fred el pitjor dels fantasmes nocturns sinó la por. L'entreteniment dels nens esdevé una metàfora. Molts sirians s’amaguen però no és cap joc.
 Els plans seqüència llargs, els silencis i l'absència d'un happy end piquen l'ullet al neorealisme italià. No tenim la sensació de mirar a través d’un forat màgic, com al cinema de Hollywood. La càmera es mou amb algun sotrac i s'escolta el realitzador dient "tallem!".

From The Streets to The Field (2011)
Som a Sud-àfrica. El fil conductor de la pel·lícula és un campionat infantil de futbol que se celebra durant les mateixes dates que el primer Mundial al continent africà. L'Apartheid és passat però un passat tan recent que és impossible no tenir-lo present. Els adults fan entendre als petits la importància que ara tots els nens, siguin del color que siguin, puguin compartir equip. Alguns dels participants coneixen els seus ídols futbolístics. "Yo jugava en la calle descalzo", els explica l'uruguaià Luis Suárez.
 
En l'edició, la música és clau. Transmet bon rotllo i ens fa connectar amb uns nens il·lusionats. Es fa un muntatge paral·lel entre el campionat dels menuts i la copa del món. Canvien les edats i moltíssimes més coses, però les ganes de guanyar són les mateixes.

El temor anda aquí (2012)
"Por ahí no vayas. Acuérdate de lo que dijeron", li diuen al Marc i a la seva veïna quan marxen cap a l'escola. Viuen en una Colòmbia tan verda com conflictiva. Quan arriba a l'escola, el Marc ja ha treballat més que alguns adults que conec en tot un dia. Matina per fer les feines del camp. El seu avi ja no les pot fer i viu només amb ell.
 
Ens oblidem que una càmera persegueix el Marc. És un documental explicat amb el llenguatge de les ficcions. I tant de bo fos una ficció.