Alguna cosa se m’escapa. Dues hores i mitja mantenint l’atenció m’esgoten; sobretot quan s’hi parlen dues llengües i cap de les dues m’és materna. No he perdut el fil ni he aclucat ull. Estiro els braços per desentumir les espatlles i abaixo la pantalla del portàtil. Bec aigua, trec un parell de cebes de la nevera, les tallo i les deixo coure a foc lent. Les cebes fan xup-xup mentre van agafant aquell to daurat i el meu cap, compassat amb el procés de caramel·lització que té lloc a la paella, no descansa. Aleshores ho entenc. Si m'he perdut res no és per la poca comprensió de dues llengües que no domino ni per la falta de subtítols. No és això, sinó alguna cosa més subtil, la que s’escapa.
Anatomia d’una caiguda mostra les cares d’una caiguda. Una caiguda que és literal, però que també vol ser i és metafòrica. La caiguda d’una història. D’aquella decadència que ennegreix i omple de podridura el que un dia va encaixar i va ser bonic. La d’una parella que s’aboca al fracàs des de fa una pila d’anys i que s’entesta a ressorgir del naufragi, abans no s’enfonsi del tot. “Sometimes we fight together, sometimes we fight alone, sometimes we fight against”, diu la protagonista en aquest relat esbiaixat que és la parella, quan només parla una de les parts.
Les cares d’aquesta caiguda són múltiples i és inevitable preguntar-se, en arribar al final de la pel·lícula, qui diu la veritat. Aquesta sentència tan asèptica i desagradable que un jutge ha de dirimir entre dues parts enfrontades. ¿Qui menteix? ¿Qui té raó? Com si la raó no fos també una cosa enganxifosa i mal·leable. La veritat, aquella teia encesa i protegida en una urna que ens entestem a creure única.
Em passa sovint, quan m’expliquen un fet controvertit o una discussió. Escolto una de les parts i em dic: té raó, perquè el discurs està ben construït i aquella mirada seva és plausible i funciona. Aleshores, però, escolto la contrapart, amb atenció, i resulta que també, que la seva veritat és tan ferma com la primera, que la narració funciona i és coherent. Fins i tot de vegades em genera la mateixa empatia que la primera. Si analitzo el fet, però, en el fons, totes dues versions expliquen el mateix, només que ho fan des d’angles diferents. On una veu intenció, l’altra hi veu deixadesa. On una detecta mala fe, l’altra hi interpreta respecte, com si s’ho miressin amb ulleres de graduacions diverses. ¿Qui menteix? ¿Hi ha una veritat única?La ceba ja és gairebé confitada i el cap se'm desemboira. M’he perdut el significat d’algunes paraules, però no el missatge de la pel·lícula. Les cares d’aquesta caiguda, com les d’una ruptura, una desavinença o un malentès són polièdriques. Per això, en el fons, se m’escapa tot, perquè no es tracta de saber quina és la veritat de veritat, sinó de decidir a qui et vols creure.
