Em va dir reserva’t el dia cinc, mentre passejàvem fins al forn on prendríem un cafè per celebrar el meu aniversari. El cinc de juny anirem al teatre. Va ser el seu regal, dit així de passada, lluny d’aquelles targetes amb fotografies i coloraines que acostumo a preparar jo quan regalo experiències. Perquè ara en diuen experiències del que en el fons és només viure.
Com passa amb tot, que va tan de pressa que de vegades tinc la sensació que se m’escapa alguna cosa que ja mai no podré atrapar, la data que semblava llunyana va arribar tot d’una. Un dia de calorada intensa, en aquesta primavera de veritat que fa anys que no vivíem, ens fa estar especialment cansades. Quina mandra i quina son, i sort que l’obra comença a les vuit i plegarem aviat. Així, arrossegades, ens vam plantar a La Villarroel a veure L’illa deserta.
¿Vosaltres sou feliços? ¿Sou realment i de veritat feliços? Preguntes que t’interpel·len com a espectador perquè vagis endins, rasquis i t’emmerdis. Penso que ja ho sé que no, que no sempre, que a la vida hi ha moments de felicitat sublim que –com ells, a l’obra– comptem amb els dits d’una mà. Que la resta és només un procurar estar content, agraït i il·lusionat amb aquest anar i venir del dia a dia que ens sacseja com un mar. I continuen així, els personatges, desgranant aquests instants, el primer, el segon i així fins a comprendre que som fets de casualitats.
Diu Javier Marías al seu Los enamoramientos, llibre que em va fascinar i que recull Marc Artigau en aquesta obra: “Inversemblantment, aconseguim convèncer-nos dels nostres atzarosos enamoraments, i són molts els que creuen veure la mà del destí en allò que no és més que una rifa de poble quan ja agonitza l’estiu.” I aquí m’hi encallo una mica, perquè moltes vegades he volgut creure en això d’estar predestinada a determinades coses, com si una mena de voluntat de l’univers ens manegués com titelles. ¿Quantes vegades insistim que la vida ens condueix fins a aquell atzucac concret perquè alguna cosa n’hem d’aprendre? Desfer-me d’aquesta crossa que m’acompanya al llarg del camí, com qui desa l’abric d’hivern als dalts de l’armari i l’embolica entre plàstics i naftalina, per assumir que tot és casual. La més absurda i banal de les casualitats.
Aleshores la miro a ella. Atenta, tranquil·la, gaudint de l’obra i enfilant reflexions que compartirem després, tot prenent alguna cosa que finalment acabarem per no prendre. Em sembla que és massa jove per saber-se fruit de la incertesa. Malgrat que és així, perquè ella és la filla que tinc i no una altra qualsevol que podria tenir els cabells foscos com el carbó i ser menuda o exageradament extravertida. Però no l’és. Ella és la filla que va néixer d’un atzar més: que fóssim en un mateix lloc, aquell dia i a aquella hora, son pare i jo. I me la miro de nou mentre em repeteixo que, casual o no, que bé que hagi estat ella.
