“Ningú no em veu”. L’evidència en forma de frase s’estimba com una llosa sense direcció. Foradaria com un pou l’escenari del Lliure de Gràcia si no fos que la ficció ho aguanta tot o gairebé. L’acció s’atura com si la cinta s’hagués encallat en algun lloc somort. Al costat d’una paret, un mur, el racó que queda fora els focus, fora dels marges. Allà on s’acumula la pols, la brutor i tot el que destorba. Clarivident la My way de Nina Simone, amb una versió elèctrica, rogallosa, amb una força que només pot sortir de les entranyes.
«Si no és a si mateix, aleshores no té res. Dir les coses que realment sent i no pas les paraules d’algú que s’agenolla. La història mostra que vaig assumir els cops. I vaig fer-ho, a la meva manera. A la meva manera»
La Clara és una professora associada d’ètica en una universitat. Té cinquanta anys, s’acaba de separar i no pot pagar el lloguer desorbitant d’un pis miserable en una gran ciutat. La Clara, intel·ligent, formada, amb experiència i una feina de prestigi social. La Clara, dona, sola, trepitjada, manyuclada per un engranatge patriarcal. La Clara que torna al restaurant per pagar el deute que la targeta de crèdit no li ha acceptat el dia abans perquè els números vermells s’han engolit el sou mínim que cobra per aquella feina de prestigi.
Damunt l’escenari, la Clara comença a moure’s. Un gest rere un altre, una mena d’espasme que quan perd la consciència i la impudícia s’endolceix i es converteix en harmonia i després en ball. La catarsi. No, no balla sola. Al costat un cambrer poca-esma. Un bon home en un món que no està fet per a la bona gent. Un home predestinat a servir, a entendre-ho tot, a callar. A no provar mai ni els plats ni el vi que porta als comensals de la taula.
Dos perdedors, dos maleïts, dos solitaris invisibles es troben ballant dalt de l’escenari. Podria ser rídicul, decadent i fins i tot histriònic però és d’una bellesa incontestable. Perquè aquell ball és denúncia, és llibertat, és expressió, és connexió. És significació individual. Un “my way” que rima amb el codi d’emergència “mayday”, el tema aquí versionat per la Nina Simone. És fer miques l’imperatiu categòric de Kant i tota la seva dissertació sobre quina ha de ser la pauta de la nostra conducta de manera racional. Per què, ¿quina és la manera racional quan el sistema i la burocràcia escanyen fins a la sacietat els qui no tenen prous diners, prou ambició, prou sort, prou maldat, prou poder?
No sé si és l’esperit del ball o la força de l’escena que es desplega davant dels nostres ulls el que em connecta amb un altre ball. També va ser allà mateix, al Lliure de Gràcia, ara fa uns mesos. L’escena final (la millor de totes) de l’última creació de La Calòrica Le congrès ne marche pas. També era un cambrer, algú invisible, transmutat de servidor de l’Antic Règim a dispensador de canapès en un vernissatge d’esnobs, qui es deixava anar, qui denunciava, qui exclamava que no hi havia ball possible si aquest ball no era igual per a tothom. Just abans que la platea (el poble) s’aixequi en bloc per ballar i reclamar igualtat, llibertat, fraternitat. De la mateixa manera que el ball que ens proposa Victoria Szpunberg a L’imperatiu categòric transforma la compassió en un acte reivindicatiu compartit contra les violències estructurals. Que en són tantes i que s’acumulen en aquell racó fosc d’allà al fons.
El ball que connecta per via directe amb l’emoció de l’espectador, fins al darrer de l’última fila. Perquè no hi ha res més alliberador, més curatiu que la dansa. Per què és l’escletxa on ser un mateix, l’únic lloc on no existeixen les fronteres de cap tipus.
D’això me’n parlava just fa uns dies la coreògrafa i artista visual La Ribot (Premi Nacional de Dansa, Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts o Lleó d’Or a la Biennal de Dansa de Venècia, enre d’altres). A punt d’aterrar al TNC dins el cicle ZIP i que ara la podeu veure al cinema en l’última pel·lícula de Delphine Lehericey, Last dance. A la història La Ribot fa d’ella mateixa. D’una ballarina que salva de l’ocàs un home de setanta-cinc anys que acaba de perdre la seva dona, l’amor de la seva vida. No és la ballarina qui el salva. És la dansa. El ball. Ell cos en moviment. Els cossos en moviment que expressen el que les paraules no saben. Que omplen els buits de les absències gestos i energia.
Balleu, balleu, maleïts: la va filmar Sidney Pollack el 1969. En original es deia d’una altra manera però com ens agrada el títol de l’adaptació. Que bé que descriu el que volem explicar aquí. Estats Units. La Gran Depressió de misèria. Gent desesperada de totes les edats i totes les condicions s’apunten a una marató de ball amb l’esperança de guanyar el gran premi final, 1.500 dòlars que els serviran per trobar menjar i un lloc per dormir.
Mentre els concursants posen a prova els límits de la seva resistència física i psicològica, una multitud de gent es diverteix contemplant morbosament el seu patiment durant dies.
La Clara balla sobre l’escenari amb els ulls tancats i una rosa a la mà que li ha donat el cambrer poca-pena. El Cambrer de Le congres ne marche pas ha tirat pels aires la safata de canapès i es mou amb fúria reclamant justícia a la seva manera.
Balleu, balleu, maleïts. Perquè les vostres reivindicacions són també les nostres.
