¿Què vol dir prosperar? ¿Aconseguir tot el que vols? ¿Aconseguir el que tenen els altres? ¿Aconseguir el que creus que necessites? ¿Acumular, tenir o pilotar la teva pròpia nau? ¿Té el mateix significat prosperar avui que fa quaranta anys?
Soc d’aquella generació a qui es va prometre la lluna a canvi d’esforç, de colzes, de dedicació. «Si perseveres, ho aconseguiràs»; «Una bona preparació és la millor herència que et podem donar». Que estudiant molt, podries triar. Que la competitivitat era bona i et feia arribar més lluny. Aquella generació filla dels pares que es van haver de fer a si mateixos, en un món en construcció després del silenci, la misèria, les llibertats esberlades. Amb esforç i convenciment ens van pagar classes d’anglès, de piano, d’art, de dansa, les colònies dels estius. Ens van vacunar contra la diftèria, la tosferina i el tètanus. També contra la mandra. «Les coses costen; s’han de guanyar». Ells van esllomar-se per donar-nos el millor i fer-nos els millors i nosaltres vam pensar que ser els millors era el salconduit que ens asseguraria un futur brillant i còmode. Ens l’havíem guanyat a dreta llei. Ens van donar tot allò que ells no van poder tenir; ens van convertir en la seva versió “amb possibilitats”. Ens van dir que tot aniria bé. Ens ho vam creure. Fly me to the moon, cantaven Frank Sinatra i Count Basie, amb alegria. La cançó que sonava, ves per on i també, durant la missió de l’Apolo cap a la lluna.
Però la lluna era només un miratge del capitalisme salvatge. Es va fer miques amb la crisi econòmica del 2007 al 2012; ens va desdibuixar amb la pandèmia del 2019, ens va fer sentir fràgils en l’arrencada, de nou. Ens va col·locar a la corda fluixa de la precarietat mentre el sistema i la seva mala gestió dinamitaven una idea de prosperitat que no tenia res a veure amb la que van viure els nostres pares. Ni una feina per a tota la vida, ni pis de propietat, ni plans de pensions, ni segona residència, ni jubilació. Ni fills en qui dipositar totes les esperances. Potser tampoc les volíem, totes aquestes coses. Canviar el món comença pel gest més ínfim. Apunteu-ho al manifest.
Sortim de veure Fairfly de La Calòrica a la sala Texas i el cap em va a la mateixa velocitat amb què els actors diuen el text brillant de Joan Yago al voltant d’una taula sense costats. Es trepitgen i es responen com si fos una conversa real. Si no fos per la ironia i les mosques (ai les mosques; ecs les mosques!), podria ser una situació realista, coneguda, viscuda, fins i tot. La dels quatre amics que es troben després de saber que l’empresa de farinetes on treballen aplicarà un ERO per fer front a les pèrdues que tenen. Els treballadors han de plantejar quines accions faran per salvar els seus llocs de feina però sorgeix la idea de muntar una empresa pròpia inventant un producte alimentari, molt fastigós però nutritiu i innovador. Els amics passen a ser socis. Els treballadors es converteixen en amos. Els gestionats en gestors. La marca blanca esdevé una marca de disseny i de compromís social: Fairfly, la justícia, la igualtat per a tothom, l’alimentació ecològica, la matèria primera barata d’abast universal. «Fly me to the moon» podria ser un bon jingle per publicitar-la.
Canviar el món depèn de tu. I de tu. I de tu. És possible. Pot ser millor, més ecològic, més solidari, més feminista, més cooperatiu, més universal. Signeu aquí, a baix de tot. Signeu-hi tots.
Pel camí, però, els principis, els valors, els ideals, la perspectiva i sobretot l’amistat queden centrifugats per un sistema i les seves pròpies regles. Expulsa tot aquell qui no és capaç d’acatar-les. Innovació, emprenedoria, capital, competència digital, exposició a les xarxes, triomf. Paraules bufa. Demostrar qui som. Competitivitat. Objectius grandiloqüents convertits en no res quan l’imprevisible desmunta el castell fràgil com les ales d’una mosca.
Ningú ens ho va advertir. Ens van prometre la lluna en un cove.
La gramàtica de La Calòrica fa qüestionar-nos a cada partida. Juguen amb la identificació i ens posen a prova. És la seva manera de fer política a través de la comèdia, de discursos gens complaents que ensenyen les vergonyes de la humanitat. Els riem les gràcies perquè les tenen totes i perquè nosaltres som com ells, ens sentim part de la seva empresa, seiem a la mateixa taula. Volem ser-ne amics. Perquè són autèntics, divertits, brillants. Fan un teatre intel·ligent.
Hem menjat, de grat, un pot de les seves farinetes de larva de mosca i repetiríem. Però, sobretot, amb ells estem disposats a volar fins a la lluna i tornar. A ritme de Frank Sinatra.
Fairfly de Joan Yago. Es pot veure a l'Espai Texas de Barcelona a càrrec de la companyia La Calòrica. Dirigida per Israel Solà i interpretada per Xavi Francès, Vanessa Segura, Esther López i Aitor Galisteo. Fins al 24 d’abril.
"Les coses importants" és una secció de Marta Vives en què parla del teatre i de la vida.
