Enmig de la foscor de la sala hi ha una dona ajaguda sobre dues cadires que li fan de jaç. No, no dorm. Potser és perquè fa massa fred. Potser és que la pena li pesa massa. Potser és que està massa èbria. Té els ulls oberts, perduts i buits, emmarcats per un rímel escorregut que és el símbol més contundent de la derrota. Darrere d’ella, un escenari desendreçat. Ple de perruques, abrics de lleopard, maletes mal tancades. Tot d’objectes que empenyen a la fugida, mental i física. A terra també hi ha un telèfon impertinent en què no ens fixem fins que sona i la destorba, i ens importuna també a nosaltres. I una pistola que faria presagiar el pitjor si no fos que és atrezzo, mentida. Un pacte de fe que, com a espectadors, establim tàcitament amb la història que ens expliquen. Una pistola de plàstic, sense bales físiques, que recorda que les decisions més transcendents depenen d’un gest ínfim. Des de la fila tres de la sala Àtrium em fixo en aquesta dona assaonada que explica els seus motius gastats. Els explica als seus contraris; a l’exmarit vanitós, ara convertit en escenògraf d’èxit a Alemanya sense saber-ne ben bé la causa; a la joveníssima nòvia de l’exmarit, ambiciosa i lúcida però sense expectatives ni somnis perquè no li fan falta; a l’alcaldessa que també és germana, mimetitzada amb la mediocritat que l’envolta. Cares diverses interpretades per una mateixa actriu, Berta Giraut, que radiografia la naturalesa humana i totes les seves misèries.
El personatge central és una directora de teatre en hores baixes. La sala municipal que dirigeix està tancada de fa mesos: falta de pressupost i recursos, desídia, inacció, les prioritats polítiques, que sempre acaben soterrant la cultura a l’últim esglaó de les coses importants. És ficció però ressona en allò que ens és tan familiar. D’aquesta reivindicació silenciosa però constant que fem el que ens hi dediquem, des de qualsevol dels seus racons. Com el personatge fictici, un dia ens n’acabarem cansant i potser calarem foc a tot, esperant començar de nou des del sutge. De moment seguim insistint. Refugiats en el miratge del dia de l’estrena, un núvol que és mentida com tots els núvols que es fan de teranyines virtuals i que ens fa pensar que som més dels que som i que si som tots i som tants potser ens faran cas. Darrere meu un dramaturg dels millors, amb nom i feines i reconeixement; al costat, una actriu molt més valorada fora que dins; al seient de davant, un premi nacional de comunicació; més enllà, el director d’un digital cultural; tres files enrere, una crítica teatral al costat de dos periodistes; enrere a l’esquerre, un escriptor i una directora escènica, com la que explica la història. Al fons, a l’ombra sempre, la dona que ha escrit el text. Feréstega, indomable, admirada i brillant. Al·lèrgica als periodistes que retrata amb cinisme també en aquesta obra.
—Em sembla que la gent no vol saber la veritat.
La dona s’incorpora de la cadira i explica les raons de per què està com està i dorm damunt les restes de la desvastació. És un teatre muncipal, però podria ser una oficina, un taller, una redacció, una classe. Ella parla d’obres de teatre, d’Ibsen i les seves quimeres, però podria parlar de qualsevol forma d’art, d’intangibles, de creativitat, de tot allò que és útil a l’ànima i que sempre és més difícil de justificar perquè no dona rèdits.
Des de l’escenari fins a la tercera fila, m’arriba tota la seva por, el fracàs, la frustació, totes les joguines trencades. El personatge parla de la condició pròpia però comprenc que parla de nosaltres, que parla de tu. I de mi. De totes aquelles vegades que ens hem cregut, que ens hem il·lusionat, amb una idea, un projecte, un horitzó; que hem construït a partir de zero; que hem creat damunt les expectatives. De les vocacions esquerdades. Dels talents difuminats. I de com el sistema, l’entorn, les rutines de producció, les vileses humanes, la incapacitat o la mala sort ho ha dinamitat tot fins a fer-ho miques. O cendra. Noto que la seva fragilitat és també la meva i que les llàgrimes i els mocs d'Antònia Jaume –perquè els mocs i les llàgrimes no són atrezzo– també són els meus.
I quan en prenc consciència, miro de reüll l’actriu del meu costat que serra les dents; em sembla sentir el sospir del dramaturg de darrere; endevino la cara del premi nacional que ha deixat de somriure; imagino la crítica que escriurà l’experta. Perquè les fragilitats de què parla el personatge de la directora de teatre són les mateixes que sentim els que ocupem les butaques des de la foscor. Maletes mal tancades de vulnerabilitat que reconeixem perfectament i ens fan remoure tots els fantasmes que Ibsen sabia escriure tan bé quan parlava de la condició humana.
I quan s’obrin els llums de la la sala Àtrium després d’uns llargs i emotius minuts de merescuts aplaudiments per a les magnífiques Berta Giraut i Antònia Jaume, tots plegats ens tornarem a posar les perruques, l’abric de lleopard i les sabates de taló brillants per fer veure que som qui no som i per amagar les nostres pors darrere d’una pistola de fogueig. L’única que quedarà a l’ombra serà la dramaturga, l’autora del text, perquè sap que només des d’allà pot escriure la veritat. I parlar de tu. I parlar de mi.
“Al contrari!” de Lluïsa Cunillé. Es pot veure a la Sala Àtrium de Barcelona en una posada en escena de Centaure Produccions. Dirigida per Albert Arribas i interpretada per Berta Giraut i Antònia Jaume. Fins al 4 de febrer.
