La mirada buida a l’infinit, la memòria fràgil, breu com un haiku i el somriure desdibuixat. També les paraules que surten sense filtres i amb elles la veritat que durant anys —ves a saber si tota la vida– ha quedat soterrada per les convencions, l’amabilitat, les imposicions socials, les herències dictades. Tots els «perquè toca» en línia recta i sense sortir ni un mil·límetre de la fila.
Ens hi reconeixem els qui ho hem viscut de prop. Ens hi projectem els que sabem que inexorablement no ens n’escaparem. D’aquella mateixa mirada sense fons, del somriure distret, de totes i cada una de les paraules desbocades. Del dolor que suposa l’oblit perpetrat per la persona més important de les nostres vides. Primer el nom. Després, tota la resta. «Jo no en tinc cap, de filla. ¿Tu qui ets?». Una esgarrapada de les que couen l’ànima i ens recorden fins al final que tornem d’allà on venim: d’un lloc on no hi ha passat, on no serveix res del què hem après. On potser faríem d’altres tries, si poguéssim. On el món ens enfadarà. On el nostre cos només serà un cos. On dependrem dels altres per a les coses més simples. On no sabrem qui som, qui són. On el món es narrarà des d’un altre lloc amb una lletra sense tinta que ja no serà la nostra. On algú altre ens escriurà a nosaltres.
Tots tenim una Fujiko damunt de l’escenari i a la vida. Un personatge, magníficament interpretat per la Lluïsa Castell, que ens recorda que la vida i l’art són la mateixa cosa. Ressona molt endins la història delicada i poètica d’aquest matrimoni gran que viu en un geriàtric. Aquesta novel·la d'Aki Shimazaki que Àlex Rigola ha adaptat i ens ha regalat al teatre. Els coneixem just quan ella ja té l’indici cruel de l’Alzheimer. No sap quants anys té, no reconeix l’home que dorm al seu costat i amb qui ha compartit la vida després d’un matrimoni arranjat. No recorda ni la infelicitat ni els buits, però decideix que s’hi casarà quan sigui el moment perquè de la Fujiko en queden els vestigis d’una dona d’ordre, obedient, silenciosa. Ho farà davall d’un cirerer florit com el que presideix la sala petita del Heartbreak Hotel, al barri del Badal. L’esclat de rosa damunt la caixa fosca que és el teatre. La llum, l’esperança quan no hi ha sortida. Les flors que no cauen amb l’embat del vent, ni el pas del temps, ni amb el moviment de les xitxarres. Tampoc fan olor. Perquè és teatre. Perquè és ficció. Perquè és una mentida que explica veritat.
Pertorba, i de quina manera!, la mirada de Tetsue cap a la seva dona. La paciència, la tendresa, el desconcert, el desconeixement, la resignació, l’assumpció de la por, el confinament amb la mort. La sensació d’estar perdut. Tetsue es deixa portar per les circumstàncies; per la mirada de la directora de la residència i una amiga de la Fujiko (Miranda Gas); per un altre resident que va fer el mateix recorregut que ell; pel fill músic (Pep Munné). També per la companya ara transmudada en una altra dona; que té criteri, que ha tingut una altra vida al marge del marge on la va posar ell volgudament; que el torna a escollir, un cop més i malgrat tot.
Tetsue (incommensurable Andreu Benito) es deixa aconsellar, intenta trobar respostes impossibles, mira de comprendre. Busca la redempció, una segona oportunitat. La pau.
L’única solució a tanta desolació intolerable és l’amor. Ho diu Fujiko amb una clarividència absoluta. «La vida és estimar i que t’estimin». Tan senzill. Tan difícil.
Ens esquerdem tots una mica més per dins, perquè la incapacitat de Tetsue també és la nostra. Perquè, com ell, dissimulem davant de la persona a qui no hem estimat prou bé o no n’hem sabut més.
També es parla d’això en un dels últims llibres que he tingut la sort de llegir. Una mínima infelicitat, de Carmen Verde, publicat en català per Més Llibres. La història d’una nena amb problemes de creixement que malda perquè la seva mare, excèntrica, diferent, imperfecta, infeliç, la vegi. De la impossibilitat de les paraules, d’afrontar la veritat que fa mal fins i tot quan és massa tard. D’afrontar la malalia de les persones estimades.
«Durant mesos vam fer veure que allò no li estava passant.
No en parlàvem mai: potser per pudor, o potser perquè aleshores encara ens crèiem sanes.
Si ens agafava inquietud, col·locàvem entre nosaltres una mena de coixí de plomes, una tova barrera on els nostres silencis s’enfonsaven sense fer-nos gaire mal.»
Tornem al teatre. A la sala Heartbreak Hotel, se’ns hi han trencat els cors, com no podia ser d’altra manera. Però l’Àlex Rigola ens hi ha posat mercromina davant d’una lluna plena on sona el Nocturn de Chopin i la música de Joaquin Rodrigo.
* «Lluna plena» és una adaptació de la novel·la d'Aki Shimazaki. La traducció és de Mercè Ubach. L'adaptació, el disseny de llums i la direcció, d'Àlex Rigola. I el repartiment compta amb: Andreu Benito, Luisa Castell, Miranda Gas, Pep Munné. Fins al 2 de juny.
