Foto: Obra Social «La Caixa»
Som 14 persones. No conec ningú, però veig que tots hem fet cas a l’avís, al correu que ens van enviar, i venim amb vambes, amb pantalons i amb ganes. Preparats per fer el que vulguin que fem. Perquè no és una roda de premsa de llibreta i bolígraf. Avui toca escriure al paper de l’experiència.
L’Obra Social «La Caixa» presenta el KitCaixa Comunica. Un recurs educatiu que a partir de setembre es durà a terme a 250 escoles i instituts d'arreu de l'Estat espanyol. Adreçat a alumnes de cicle superior de primària, d’ESO, de batxillerat i de cicles formatius, vol portar el teatre a les escoles, amb jocs, amb els mestres i amb els companys. La intenció no és formar futurs actors, sinó engrescar el jovent tot treballant des de l'educació emocional fins a les habilitats socials i comunicatives. Perquè es treguin del damunt l’etiqueta que massa sovint ens defineix i ens condiciona. I explorin el plaer i la llibertat de poder ser qui vulguin ser.
El que haguem de conèixer, ho entendrem vivint-ho. Qui ens farà de guia serà l’actriu Anna Sabaté. I sí, pinta tot molt bé, però la vergonya la tinc a les mans i a la veu. I me n’adono, de mica en mica, que el teatre la desafia. Ens hem de passar una pilota i presentar-nos. Ariadna. Bernat. Raquel. Diria que només quedo jo. Em mira. Me la passa. Mai havia dit el meu nom tan ràpid i fluix. La llenço al qui està més lluny de mi. L’Anna ens avisa: ho heu de dir ben segurs, va, que no passa res. Vet aquí el primer descobriment pedagògic del projecte: en la balança de l’educació cal guanyar confiança i perdre por.
Si t’equivoques, després ja ho faràs millor. El teatre no és una oportunitat tancada amb pany i clau, sinó la pregunta contínua, que no es cansa de buscar. Ni de fer volar la imaginació. Ens demanen que sortim d’un en un al davant per simular que estem en un lloc concret. No podem parlar. Només moure’ns. Donant pistes perquè endevinin on som. Ara un passa per un control d’un aeroport i qui sap si la màquina pita perquè no s’ha tret el cinturó, o potser perquè s’ha despistat i porta un parell de monedes a les butxaques. La següent té una cita i fa un petó als llavis de l’aire. Em toca. La cara s’envermelleix de cop. Faig el primer que em passa pel cap: agafar un carro imaginari, fer veure que hi poso oli i galetes i un paquet de pasta, que pago a caixa, em donen el canvi, me’n duc les bosses i amb el palmell dic adéu.
Mirem cap enfora, però també cap endins. Hem de representar una emoció. Una de nosaltres seu a terra, s’encongeix. Es tanca. Com si fos una escultura, la toquem delicadament per fer que la tristesa sigui més trista. Traiem el pic per afilar. Li posem el cap acotat entre els genolls. Sentim el que sent ella i d’alguna manera també ens empetitim. Deu ser que les emocions s’encomanen. Em toca fer la ràbia. Obrint-me cap enfora, prement les dents. Els braços a punt d’atacar. Els punys engarrotats. M’hi fixo i és ben cert: el cos parla.
Teniu vint segons. Espavileu-vos com vulgueu, però feu-me, entre tots, un parc. Ja! Tothom corre, la imaginació s’embala. Ei, fem un tobogan junts? Abans de dir-me que sí, ell fa d’escala i jo de baixada. Davant nostre tenim un gronxador de quatre cames. I un arbre en què els cabells fan de branques. Ara, un parc d’atraccions! Què et sembla si fem d’autodexocs? S’acaba el temps. Veiem que un altre grup ha tingut la mateixa idea. I ara què? Diem que un és per a grans i el nostre per a petits.
La creativitat està lligada al risc. Perquè implica atrevir-te a fer una passa a aquell lloc que mai has trepitjat. Perquè no goses, perquè les urpes dels condicionals et frenen. Però el teatre t’empeny. Et diu: llença’t. Fes-ho, ara. Mira cap endins, que després entendràs millor el que hi ha fora. Participa-hi no com a actor, sinó com a protagonista de la teva vida. Així, gairebé sense adonar-te’n, en un parell d’hores, passaràs de posar-te vermell a aliar-te amb qui sigui per fer un tobogan.
Foto: Obra Social La Caixa
