Primer acte. Black Lake (Andrew Thomas Huang). Aquesta obra és un encàrrec del MOMA de Nova York. S’obren les portes i ens amunteguem tot el grup al centre de la sala. És fosc però encara ens hi veiem prou per distingir els altaveus, cinquanta punts diferents de so amb què compta l’espai. Un puntet de llum es fa gran i perfila Björk. Enfundada en un vestit curt i rocós s’obre pas entre la muntanya. A l’altra banda de la sala neix un altre brot lluminós i ens adonem que hi ha dues pantalles. Se senten els baixos, la percussió em vol treure el cor per la boca. Ara raja una aigua espessa entre els cims. Prefereixo avançar fins a l’altre cantó de la sala i provar de sentir la força dels aguts. El punt de llum es torna a amagar i ens conviden a passar a la següent experiència.
Segon acte. Stonemilker VR (Andrew Thomas Huang). És la primera peça dissenyada expressament per a aquesta exposició. A partir d’aquest moment ens capbussem de ple en el món de la realitat virtual. Primer els cascos i després les ulleres. I ja estem llestos per gaudir d’un concert privat. Des del meu tamboret rotatori jugo a perseguir Björk, que des d’una platja remota de Reykjabik m’arrossega per l’essència de la primera cançó del seu disc. Ara és davant meu, ara ja no hi és. Ara en veig dues. Ara em diu adeu.
Tercer acte. Mouthmantra VR (Jesse Kanda). Dins de la boca de Björk, ens endinsem en un indret extraordinari mentre canta la cançó Vulnicura. Surfegem per la seva llengua, topem amb els queixals, acariciem el paladar. Tot fa voltes, travessa el més enllà. Si mirés enrere, potser podria arribar a les seves cordes vocals i jugar a fer-les vibrar amb la intensitat que jo vulgués. Però es fa fosc i l’aventura canvia.
Quart acte. NotGet VR (Warren Du Preez i Nick Thornton Jones). Ara una mena de teixit llefiscós embolcalla l’artista. Vesteix unes màscares que li ha dissenyat James Merry. Convertida en arna gegant, desplega el seu poder, se la veu triomfant, esclatant. Com si volgués sortir de la closca, però no pogués acabar de fer-ho.
Cinquè acte. Quicksand VR (Dentsu Lab Tokyo). Ha canviat d'escenari però encara duu una màscara posada. Aquest cop està impresa en 3D, li ha dissenyat Neri Oxman. Aquest vídeo originalment va ser retransmès arreu del món i en temps real per Internet, en format de 360 graus. S'hi sumen altres elements virtuals. Un desplegament de rajos lluminosos que em volen dins de l’escena.
Sisè acte. Family VR (Andrew Thomas Huang). Arribem al final del recorregut immersiu. Ens distribueixen per cabines que ens permetran viure l’experiència amb intimitat, i també amb menys vergonya. Abaixo el cap i comprovo que tinc dues mans bastant robòtiques. Davant meu un no-res de tons plàcids. I una Björk espectre que em sedueix amb totes les seves armes, des de la desesperació a l’apoderament. Busca la sincronia perfecta amb mi, podríem agafar-nos i ballar.
Foto: Santiago Felipe
Setè acte. Cinema. Abans d’acabar, un vídeo extens presenta la llarga obra videogràfica de Björk. Vint-i-quatre anys de carrera al llarg dels quals ha col·laborat amb directors de cinema com Spike Jonze, Michel Gondry, Nick Knight i Stephane Sedanaoui. I arribem a l'última càpsula, ja al món real, sense intermediaris.
Vuitè acte i últim. Biophilia. Björk ens convida a explorar la relació entre el món natural i el tecnològic. Ho fa a través d’un espai interactiu de tauletes en què es treballa la música com a element pedagògic. Algunes escoles d’Escandinàvia ja treballen a l’aula amb les seves cançons. Els nens juguen a escoltar, a reproduir i a improvisar sobre la música de l'artista. S’endinsen en aquest univers estrafolari, que es qüestiona les ferides de la vida i fa el possible per guarir-les.
