Fa una setmana vaig rellegir un article que m'havia cridat l'atenció fa temps i, des de fa una setmana, el vaig reenviant a tothom que m'estimo. L'article en qüestió parteix de la teoria de Daniel Kahneman, premi Nobel d'economia, segons la qual tenim un jo que té experiències i un jo que recorda la vida viscuda. El jo-que-té-experiències viu successivament moments feliços i moments no tan feliços; el jo-que-recorda (també n'hauria pogut dir el jo-que-narra) emet judicis i fabrica el relat sobre la pròpia vida, a vegades en el mateix instant que l'anem vivint. El jo-que-recorda és trampós, altera els records, oblida la major part d'experiències. Però és el que té la paella pel mànec, perquè ens fa actuar pensant no tant en l'experiència concreta sinó en el discurs que en farem. Per això sovint fem coses per haver-les fet, no pas perquè ens agradi fer-les. Vivim al servei del jo-que-recorda: ens passem la vida projectant cap endavant, sent esclaus del relat.
Val la pena que tinguem el jo narrador ensinistrat en l'optimisme, però potser encara val més la pena mimar el jo-que-té-experiències i silenciar l'altre de tant en tant. No em sembla una mala tàctica anar acumulant moments bonics com si el futur no existís o com si no ho haguéssim d'explicar a ningú, ni a nosaltres mateixos.
Sempre vaig al cinema amb una llibreta, d'aquí el títol d'aquesta secció. Hi apunto idees que em serviran per construir el relat al voltant de la pel·lícula. El jo-que-recorda m'impedeix ser dins de la història i prou: va pensant tota l'estona què podré dir sobre la història que m'estan explicant.
Però he anat a veure Sorda i, en sortir del cine, m'he adonat que no havia apuntat res a la llibreta. M'he deixat portar. I segurament és la millor manera d'entrar en aquest film: assistir als dubtes i temors de la parella protagonista, i arribar a entendre una mica què li passa pel cap a ella, aquesta dona sorda que queda embarassada i no sap si la criatura que durà al món serà sorda o oient. Per no saber, no sap ni si prefereix una cosa o l'altra. Perquè tenir una filla oient en una societat pensada per a persones oients potser l'acabarà allunyant a ella de la seva filla.
Ja he escrit algun cop que tinc molta gent sorda a la família, començant per la meva enyorada àvia materna. La meva cosina germana, l'artista Hac Vinent, també és sorda i intenta capgirar el relat: l'Hac assenyala el sistema capacitista com a culpable. "Creixes pensant que el problema el tens tu, quan en realitat és el sistema el que et discapacita –diu–. Jo vull assenyalar el sistema i dir: ep, m'esteu excloent. Si s'ensenyés llengua de signes a tothom, no estaríem parlant d'un sistema que ens discapacita sinó d'una altra llengua que ens serviria per entendre'ns. El sistema ens nega l'accés i ens expulsa de llocs que no han estat construïts per a nosaltres".
Sorda és l'òpera prima de la directora Eva Libertad. La seva germana és l'actriu que protagonitza la cinta, Miriam Garlo. L'Eva és oient, la Miriam és sorda. El segon paper protagonista és el de l'actor Álvaro Cervantes, que encarna la parella oient de la dona embarassada, el pare de la futura criatura. Una criatura que veiem néixer en un part que fa patir perquè, al procés ja de per si traumàtic, s'hi afegeix la incomunicació entre la dona i l'equip mèdic.
Un gran encert de la pel·lícula és que, a partir d'un determinat minut del metratge, juga amb el so (o amb l'absència de so) per submergir els espectadors oients en l'experiència en directe de no sentir-hi. O de posar-se uns audiòfons i sentir tots els sons amplificats i distorsionats fins al punt que te'ls has de treure per no parar boig.
És aquesta una pel·lícula que no dicta sentència, no fabrica un relat, no arriba a conclusions. Sembla que la directora hagi enviat el jo-que-recorda a fer punyetes i s'hagi centrat en el jo-que-té-experiències, el que viu moments feliços i moments no tan feliços. Uns moments que ens mostra amb generositat, tendresa i intel·ligència. Sense soroll de fons.
No he apuntat res a la llibreta, però sí que he corregut a recomanar la pel·lícula a les persones sordes de la meva família. He dit al meu pare, per exemple, que la pot anar a veure al cine en lloc d'haver d'esperar que surti a plataformes, perquè Sorda s'exhibeix amb subtítols. Uns subtítols que bé es podrien establir per sistema, i així trencaríem una de les barreres amb què topa la gent que no hi sent. Fer que la cultura sigui més accessible és fer que el món rodi millor.
Aneu a veure Sorda i deixeu-vos portar. I, fora del cine, tanqueu les llibretes de tant en tant i aboqueu-vos a viure moments bonics, sense projeccions ni discursos dels que contaminen la vivència. Demà qui sap on serem, però avui ha fet un dia de primavera.
"La llibreta" és una secció sobre pel·lícules escrita per Eva Piquer, que té el costum d'anar al cine, i a tot arreu, amb una llibreta a la mà.
