La idea de viure el present la trobo tramposa: no podem demanar que visqui el present algú que només voldria escapar-ne. Jo mateixa no vull viure el present en ple atac de migranya, ni volia viure el present durant aquell infern en què m'aferrava dia i nit a l'esperança d'un demà menys cru. Per voler viure el present, el present ha de valdre la pena. Dit això, entenc que tenim l'ara i aquí i encara gràcies. És amb l'esperit d'esprémer l'ara i aquí que em regalo una sessió matinal al Verdi, havent calculat que no explotarà la Terra si ajorno un parell d'hores les feines pendents. Que no explotarà per culpa meva, vull dir. Sala 2, fila 6. We live in time, de l'irlandès John Crowley.
"It's ok not to be ok", diu l'oncòloga a l'Amut, la noia de la pel·lícula, després d'haver-li donat una notícia pèssima i que ella hagi reaccionat amb un "estic bé, està bé". Està bé no estar bé, de vegades la realitat pot ser molt puta, tampoc cal que encaixem les putades amb un somriure.
Com que la cinta fa uns salts cronològics endavant i enrere que maregen una mica però que ens deuen voler dir alguna cosa sobre el temps, sabem des del primer moment que l'Amut té un càncer de mal pronòstic. Això fa que no plorem al final i que ens centrem a veure com s'ho farà la parella –i sobretot ella– per viure el present quan el futur deixa de ser incert per passar a ser curt. "No m'interessa morir sense haver demostrat res", apunta l'Amut. La seva filla l'ha de recordar com una dona que va perseguir fites, no pas com una mare morta i ja està.
Andrew Garfield i Florence Pugh tenen allò que se'n diu bona química i aconsegueixen que la pel·lícula faci de bon veure sense arribar a ser memorable. Que no, no ho és. Fa quatre dies que vaig anar al cine i he hagut de revisar el tràiler abans de posar-me a escriure. Em fa l'efecte que el desordre temporal és bastant perquè sí, hi veig més caprici i artifici que encert narratiu. La història (que, si se'ns presentés de manera lineal, seria del tot convencional) flirteja amb la cursileria amb certa elegància, però trobo que els guionistes han forçat massa la màquina: ¿segur que una dona que ja ha patit càncer d'ovari, i que d'entrada no volia tenir fills, se sotmetria a una estimulació hormonal per intentar quedar embarassada?
Amb permís de Spiderman, per a mi Andrew Garfield és abans que res el Jonathan Larson de Tick, Tick... Boom! Una pel·lícula, aquella, que també ens parla del temps com a compte enrere i de l'ambició que ens mena a fer coses que donin sentit al nostre pas pel món dels vius. Quina pel·lícula, aquella.
"La llibreta" és una secció sobre pel·lícules d'Eva Piquer, que té el costum d'anar al cine, i a tot arreu, amb una llibreta a la mà.
