Quan totes les pel·lícules parlen de tu

«Morlaix», de Jaime Rosales, és una cinta rodada en francès que creix dins dels espectadors després d'haver sortit del cine

Fotograma de «Morlaix». Foto: A Contracorriente
Fotograma de «Morlaix». Foto: A Contracorriente

Morlaix, la Bretanya francesa. La Gwen (Aminthe Audiard) és adolescent, acaba de perdre la mare i ha de prendre una decisió: quedar-se amb el Thomas o apostar pel magnetisme d'en Jean-Luc (Samuel Kircher), un parisenc sofisticat que ha arribat al poble a mig curs. Una relació física que funciona o una atracció més intel·lectual i, doncs, més complicada. (La meva amiga Espe troba que, en coses de l'amor, cal fugir dels escriptors, perquè estan plens de subtrames.) De l'opció que prengui la noia dependrà, o això creu, la seva felicitat futura. Sort que a l'adolescència, quan totes les cançons parlen de tu i tots els amors són el gran amor, pots veure reflectides les teves inquietuds vitals en la foscor d'una sala de cinema. Bé: la foscor d'una sala de cinema pot ser acollidora a qualsevol edat, encara que els de la pantalla siguin adolescents i tu ja tinguis fills que han deixat de ser-ho.

Morlaix és una cinta rodada en francès que creix dins dels espectadors després d'haver sortit del cine. Durant les dues hores llargues que dura la projecció, els exercicis d'estil del director català Jaime Rosales (barreja color i blanc i negre, canvia de format, ara ens ensenya fotografies dels intèrprets, ara fa desaparèixer el so) et poden fer pensar que preval la forma sobre el fons. Però el joc queda prou justificat pel fet que hi ha una pel·lícula dins la pel·lícula, que també es diu Morlaix i que està representada pels mateixos actors. I perquè l'arbitrarietat –o, si ho voleu, la llibertat– sempre té un paper en l'art.

És aquest un film a l'estil de la Nouvelle Vague ple de referències cinèfiles més o menys explícites, que sedueixen sense arribar a embafar (juraria que se me'n van escapar unes quantes). Toca els grans temes existencials: la mort, l'amor, el sentit de la vida, la por de descobrir que la vida no té sentit. Que tant la Gwen com el Jean-Luc hagin patit pèrdues recents és una circumstància que els uneix, tots dos saben que la mort no passa només als altres. La consciència de mortalitat els fa ser més conscients de les possibilitats fràgils i precioses que tenen entre mans. No hi ha res que encengui la vida / millor que entendre que ens hem de morir.

Els adolescents de la pel·lícula es fan grans i el director ens mostra què ha passat amb la Gwen, què ha passat amb el Thomas, què ha passat amb el Jean-Luc. La Gwen adulta torna a veure la mateixa pel·lícula i ja no és la mateixa pel·lícula, perquè ella tampoc és la mateixa persona (ni la mateixa actriu). El romanticisme tràgic és un mal que es cura amb el temps, i les decisions que no vam prendre quan tocava estan guardades al calaix de les vides possibles que no han existit mai.

No descobrirem ara que el cine, com la literatura, sovint ens interpel·la més directament que la realitat. Morlaix ens empeny a repassar els camins empresos que ens han fet com som, els amors que ens han acompanyat, les mans a les quals ens aferrem per esquivar la temptació de tirar-nos pel pont.

"La llibreta" és una secció sobre pel·lícules escrita per Eva Piquer, que té el costum d'anar al cine, i a tot arreu, amb una llibreta a la mà.

Data de publicació: 15 de març de 2025
Última modificació: 15 de març de 2025
Subscriu-te al nostre butlletí
Subscriu-te al butlletí de Catorze i estigues al dia de les últimes novetats
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi
Dona suport a Catorze
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català. Si t'agrada el que fem, ajuda'ns a continuar.
Dona suport a Catorze