La Ixabel del relat Un cor massa gran, d'Eider Rodríguez, cuida el seu exmarit a contracor. "No volia veure-li la cara, no volia ser al seu costat, no volia parlar amb ell. No volia tocar-lo, no volia sentir-lo, no volia ensumar-lo. No volia netejar, no volia ajudar, no volia alimentar". S'ha de recordar constantment que ho està fent per la filla de tots dos, la Madalen.
La Isabel de la pel·lícula Los destellos, de Pilar Palomero, també és reticent d'entrada a cuidar l'exmarit (i ell no ho posa fàcil: es tanca a l'habitació perquè ella no el vegi), però el favor a la filla acaba esdevenint una mena de reconciliació amb la pròpia biografia i un cant a la vida, fins i tot quan la vida se'n va.
Vaig rellegir Un cor massa gran abans i després de veure Los destellos, i no hauria calgut: són dos llenguatges diferents i gosaria dir que dues històries diferents, per bé que la pel·lícula es basi en el conte d'Eider Rodriguez. La cineasta Pilar Palomero ha agafat la idea original del relat i l'ha desplegada a la seva manera. Se n'allunya lingüísticament (el conte és en basc, la pel·lícula en castellà), geogràficament (el conte passa a Euskadi, la pel·lícula a Horta de Sant Joan) i fins i tot són diferents el to i el sentit profund de les dues obres.
Dit això, Los destellos és una petita meravella. La veig al Maldà (un cine barceloní que sembla d'una altra època) i apunto poques frases a la llibreta perquè és una pel·lícula feta de mirades, de gestos i de silencis, més que no pas de paraules. I quines mirades, quins gestos, quins silencis. Quines espurnes de llum a l'entorn d'un cos que s'apaga. Pilar Palomero ha captat amb mestria i amb contenció, amb molta contenció, la bellesa del dolor. No hi ha drama ni exibicionisme ni moments d'aquells que remarquen massa el que ja havia quedat explicat, i que tanta ràbia em fan cada cop que me'ls trobo en pel·lícules que fins aleshores m'estaven tractant com a espectadora intel·ligent. Aquí no hi ha escenes ni frases sobreres. Aquí gairebé hem d'imaginar què pensen i què senten uns personatges interpretats per quatre actors en estat de gràcia: Patricia López Arnaiz, Antonio de la Torre, Julian López i la jove Marina Guerola. Los destellos és una pel·lícula senzilla en el millor sentit de l'adjectiu, sensorial, elegant, delicada, serena. Preciosa.
S'ha de tenir un cor massa gran per cuidar una persona amb qui vas compartir llit fa anys, ens ve a dir Eider Rodriguez. Quan l'Iñaki, la parella actual de la Ixabel, li pregunta per què no vol acompanyar el pare de la seva filla a l'hospital, ella esclata: "¿I et penses que estic en deute amb ell, amb aquell home amb qui no tinc cap relació des de fa vint anys i amb qui voleu, sí, voleu, encadenar-me perquè vaig intercanviar amb ell alguns fluids?". En canvi, Pilar Palomero ens mostra que cuidar-nos els uns als altres amb generositat ens engrandeix el cor. I tant l'escriptora com la cineasta tenen part de raó.
"La presència de la mort fa que la vida sigui més interessant –diu el metge de pal·liatius al Ramon, el malalt terminal, en una escena cabdal del film–. De pressa [per morir-nos] no en tenim ningú, però hem de saber que tenim data de caducitat". La consciència de mortalitat ens fa sentir vius, també (o sobretot) quan la mort ens ronda. Perquè un dia ens morirem, però la resta de dies continuem respirant. I mentre sona la música tenim l'oportunitat de ballar, de buscar fòssils o pedres en forma de foca, de traginar mobles vells, de deixar-nos acaronar pel sol, de brindar pel present, de reforçar vincles. D'estimar-nos com la terra que fa viure els llimoners.
"La llibreta" és una secció sobre pel·lícules d'Eva Piquer, que té el costum d'anar al cine, i a tot arreu, amb una llibreta a la mà.
