¿Què explica que ens estremim quan una criatura mor ofegada a la piscina del poble del costat, i que ens siguin completament indiferents les 6.618 persones que l'any passat van morir intentant arribar a les costes espanyoles? La diferència té a veure amb qui considerem humà i a qui deshumanitzem fins al punt que les seves injustícies, violències i morts ens rellisquen.
Aquest és un dels temes que aborda amb contundència Mar i cel, tant en la versió original d’Àngel Guimerà del 1888 com en l’adaptació de Xavier Bru de Sala del 1988. Aquesta darrera, en afegir l’escena inicial a la cort madrilenya ja explicita amb claredat que els qui defensen l’expulsió dels moriscos ho fan deshumanitzant-los, considerant-los literalment “animals” (ressonen així declaracions recents del govern israelià justificant les atrocitats a Palestina).
Al vaixell de Mar i cel tenim dos grups socials: cristians i musulmans. Però no són grups estancs: Joanot és un cristià renegat que passarà de bàndol a conveniència i, només a la versió de Guimerà, Saïd és fill de pare moresc i mare cristiana: “Ella veia Jesús; ell, el Profeta”. Aquest fet ens planteja que hi havia hagut una possibilitat de transcendir les fronteres, però que acaba amb la mort del pare, l’expulsió i l’assassinat de la mare davant del fill: “Dels seus braços m’arrancaven! Però ella m’estrenyia, morint i tot, aquesta mà; les ungles m’entraven a la carn”.
Més enllà d’això, al principi de l’obra semblen nul·les les possibilitats de traspassar aquestes fronteres: hi ha una distància infinita que impedeix veure l’altre, reconèixer-lo més enllà dels estigmes i estereotips que els enceguen i els neguen la humanitat mútua. Hi haurà, però, diferents elements a l’obra que ens parlaran de la possibilitat de vèncer aquesta distància, de reconèixer la humanitat en l’altre.
La relació de Blanca i Saïd segueix aquesta lògica. Ella, inicialment, el concep com a “monstre”, com a “fera”, fins que aquesta capa s’esquinça quan veu que ell no es venja després que ella l’hagi intentat matar i, sobretot, quan Saïd li explica com van assassinar la seva mare. En la versió de Guimerà, Blanca diu sobre Saïd: “A l’ànima hi té un bri de bondat; que quan volia matar-lo en el seu llit, ell amb dolcesa em va mirar... Perdó!... Els seus ulls semblaven els teus, Jesús, mirant en creu piadosos!”. A Saïd, el que li trenca la barrera és veure la compassió en els ulls de Blanca, que pren forma de llàgrimes en la preciosa cançó de la versió de Bru de Sala.
El que es podria llegir com una història d’amor amaga una lectura política: l’amor sorgeix després del reconeixement de l’altre i del seu patiment i, a més, porta a l’intent de reparació. En el cas de Blanca, reconeixent les atrocitats del bàndol cristià i intentant infructuosament explicar-los l’altre punt de vista; i per Saïd, buscant la manera d’alliberar els cristians un cop arribin a port. I aquests capgiraments dels seus universos no són senzills per als personatges: l’ambivalència és present en tot moment. Blanca sent que ha de triar entre la seva família i la seva fe, i l’amor del capità pirata que els té segrestats. Per a Saïd la compassió es tensa amb la set de venjança transmesa per la seva mare en morir: “Odia’ls, fill, amb tot el cor”.
Però a part de l’amor com a element que ens permet traspassar les fronteres simbòliques, també trobem altres formes de vincle entre aquests mons aparentment contraposats. En la versió de Bru de Sala, l’escena en què Idris dona una poma a Maria ens mostra aquesta possibilitat, alhora que humanitza i dona al grumet més protagonisme del que tenia originalment, fent que l’escena on mor als braços de Saïd sigui de les més estremidores.
Hi ha un canvi que introdueix Bru de Sala que treu profunditat a un altre dels personatges: Ferran. En la versió original, Blanca no està a punt de casar-se amb el seu cosí sinó que està anant al convent de la seva tieta abadessa per ordenar-se monja. Ferran li declara el seu amor, però ella respon horroritzada: “Sou Satanàs”. Això fa que a la versió de Guimerà el triangle Ferran-Blanca-Saïd tingui altres ressonàncies: Ferran no té cap esperança de casar-se amb Blanca i salva Saïd perquè ha aconseguit també transcendir aquesta frontera i veure la humanitat del seu captor. Al final de l’obra original, Ferran diu a Blanca: “Tu estimes aquest home; ell és bo, i es regenera sobre el teu cor”. I quan Saïd està a punt d’embarcar per escapar, li demana a Ferran: “Els braços. No me’ls negueu!”. Ferran li respon abraçant-lo mentre li diu: “Saïd! Amb tota l’ànima”.
Però el gir de l’obra original que em sembla més potent és el del punt de vista: ens col·loca des de la perspectiva dels moriscos expulsats, els humanitza, els personifica (no són un grup indistint, són subjectes diferenciats) i ens en mostra les raons i les emocions. I alhora, això no porta a la demonització del bàndol cristià, amb qui també ens permet identificar-nos. Aquest punt de vista, que em sembla encara més impressionant tenint en compte quan es va escriure, encara s’amplifica més en la versió de Bru de Sala cent anys després. I el temps dirà si en futures adaptacions, els discursos de les generacions de persones amb orígens musulmans que estan prenent la paraula, permetran incloure altres ressonàncies en un exercici d’hibridació cultural que continuï donant sentit i actualitat a l’obra.
A Mar i Cel la resolució de les relacions que subverteixen la frontera entre ells i nosaltres és negativa: cap d’aquestes relacions aconseguirà recosir aquests mons, cap d’aquestes relacions sobreviurà a la implacable força de l’status quo que imposa la seva força destructora. Però a la vegada, l’obra ens diu que hi ha possibilitats. En aquest cas han acabat amb la mort, però hi ha hagut moments en què hem estat capaços d’anar més enllà, de plorar el dolor de l’altre, de sentir les ungles de la mare de Saïd entrant-nos a la carn, d’abraçar-nos, de reconèixer-nos i d’estimar-nos superant les fronteres que ens separen.
