Foto: Teatre Nacional de Catalunya
No sorprendrem ningú si diem que adaptar i dirigir una obra d’Àngel Guimerà
el 2016 és un repte majúscul. Ho és avui i ho serà sempre, perquè en Guimerà hi ha el pes del referent, l’aura del clàssic, la petjada rotunda d’allò que perdura dècades enllà. Carlota Subirós n’ha assumit el risc i ha portat Maria Rosa, estrenada per primer cop l’any 1894, al Teatre Nacional de Catalunya. Ho ha fet buscant l’equilibri entre el text original i una escenografia més propera en el temps a l’espectador. La Maria Rosa de Carlota Subirós (interpretada per Mar del Hoyo) posa rentadores, però manté el bram, el dubte i la contradicció interna de la Maria Rosa de Guimerà.
Mar del Hoyo no té un camí fàcil. Ha de fer evolucionar un personatge rodó, incomprès, atrapat en la lluita entre l’amor i la memòria. Però aconsegueix que ens la creguem. Així, Maria Rosa creix a mesura que s’esquinça. Ningú no confia en la innocència d’Andreu, el seu marit, acusat d’assassinat i mort un temps després. I ella, Maria Rosa, l’única que sap llegir, és aliena al món dels prejudicis, al món on la justícia no és justícia. Tanca els ulls perquè en té prou amb la seva veritat: Andreu i el record d’una verema compartida en què ell es va punxar trepitjant raïm. Potser per això, l’aparició de Badori, que va fer temporada amb la parella i coneix l’anècdota, és un bàlsam per al cervell turmentat de la noia.
Un bàlsam que, a la vegada, encararà la protagonista amb una altra veritat. Una veritat que no és la seva, que desconeix, i que l’amorrarà a les contradiccions. Maria Rosa fa equilibris entre el que li queda d’Andreu, una innocència per defensar, i l’atracció que sent per Marçal, una crida al present i als imperatius de la passió. I al mig hi ha Badori, convertit en molt més que un pretendent. Badori desitja la noia, s’hi vol casar, però alhora encarna l’esperit, la sang, la memòria del vi. I Maria Rosa és molt més que Maria Rosa. És Gepa, el savi observador, el vell orfe de fill amb un pes tan gran a l’esquena que es mereix, ell sol, una obra sencera. És la Tomasa rebel, sempre amb la rèplica a punt, la Tomasa a qui Lluïsa Castell dóna el punt just d’humor. És el salari impagat, la solitud de les dones i l’ambició de Marçal.
Què ha de passar perquè Maria Rosa, tan lluny de la del principi, confessi: “Per poder-me casar amb tu fins hauria mort l’Andreu”? Quina és la força que empeny un ganivet? La venjança? L’amor? La por? La consciència que ja no som qui érem? A la Maria Rosa de Carlota Subirós, com a la de Guimerà, és la memòria del vi la que dicta sentència, la que ens fa a tots culpables. I sortim del teatre encara tremolant, com Mar del Hoyo en rebre els aplaudiments del públic, espantats per la brutícia que tots, també els espectadors, arrosseguem: la brutícia que no neteja cap mànega.
Tràiler de l'obra:
Maria Rosa
d'Àngel Guimerà
Intèrprets: Albert Ausellé, Lluïsa Castell, Adrià Diaz, Borja Espinosa, Jordi Figueras, Sergi Gibert, Toni Guillemat, Mar del Hoyo, Francesc Lucchetti, Salvador Miralles i Manel Sans
Versió i direcció: Carlota Subirós
Escenografia: Max Glaenzel
Fins al 28 de febrer
Teatre Nacional de Catalunya
