«Nissaga de poder», vint anys

L'enyorat Jordi Dauder deia, en recordar el seu paper a Nissaga de poder, que amb l'arribada de la família Montsolís a les sèries de sobretaula catalanes ens vam començar a normalitzar com a país. Perquè resulta que era el primer cop que ens explicaven un incest, un avortament, una relació lèsbica i una esnifada de cocaïna (tot junt i ben barrejat) a TV3 i en català. Aquest 28 de gener fa vint anys (vint!) que Josep Maria Benet i Jornet i Lluís Arcarazo van començar a sacsejar la nostra memòria televisiva, acostumats com estàvem a l'art de la insinuació —potser per la inseguretat que encara provocava el pes del franquisme— i al deixem-ho aquí no fos cas que. Si hem de parlar d'addiccions, en parlem. I si hem d'ensenyar assassinats a sang freda, també.

És cert que les sèries de sobretaula tenen mala fama. Són la germaneta pobra i criticada de la família. Sovint se les considera un art menor, una manera banal i fàcil de passar l'estona en comparació amb l'art de debò, el transcendent. I també és cert, no ho negarem, que hi ha qui ha comprat molts números perquè el gènere de les telenovel·les provoqui més mandra que entusiasme. Els serials anteriors de TV3 havien resultat pioners en el tractament, des d'una òptica costumista, d'alguns dels tabús del moment. A Poblenou (1994), per exemple, es va abordar la relació amorosa entre dos homes, el possible contagi de la sida, el càncer de mama o el divorci. A Secrets de família (1995), un dels personatges més sorprenents era el de la Farners, una mare soltera que tirava endavant tota sola amb la seva filla. El cas de Nissaga de poder, però, és especialment singular, perquè aparca bruscament el costumisme i qualsevol joc d'identificacions lacrimogen. Amb Nissaga era l'hora de la intriga, dels assassinats, dels segrestos, dels xantatges i dels amants.

El resultat va acabar sent una tragèdia grega en una societat feudal, situada al Penedès de finals dels noranta. Dos germans cavistes, enamorats, han d'amagar tota la vida que tenen un fill en comú. I el fill, sense saber-ho, s'enamora de la mare, que a la vegada s'enllita amb el seu nebot. Res a veure amb els petons curts i a contrallum que havíem vist fins aleshores. Nissaga va enganxar per l'alt voltatge amorós, està clar, però també perquè el tractament de la diferència entre estaments socials plasmava, sense embuts, la desigualtat, la dependència i la submissió. Podríem dir que la lluita de classes va arribar de forma elegant a la pantalla.

I si alguna cosa brilla amb especial intensitat a la sèrie és, sense cap mena de dubte, el guió. L'exigència lingüística i la qualitat literària hi eren, és clar. Cap frase no és casual, ni que sigui dita cinquanta capítols abans que passi allò que ha de passar. I entre les frases, n'hi ha que, llegides en un llibre o escoltades en un teatre, tindrien més prestigi entre els entesos que no pas a la televisió. Potser la clau va ser no concebre la sèrie com un producte industrial, inacabable, amb guions buits, sense batec ni brúixola —tristament, sembla que ara virem cap aquí—, saber-la tallar a temps. Amb 476 capítols i dos anys i mig de recorregut, n'hi va haver prou. El fracàs de Nissaga, l'herència, la represa de la sèrie en un escenari setze anys posterior, va demostrar que és preferible no esprémer l'èxit més del compte.

De Nissaga de poder, ens n'enduem un bon planter d'actors —joves aleshores i avui consolidats— com Eduard Farelo, David Selvas, Olalla Moreno, David Bagés, Miquel Sitjar, Eva Santolaria, Mònica López o Sergio Caballero. I el record de capítols vibrants, que a l'estiu ens deixaven tres mesos amb l'ai al cor i eixamplaven els límits de la crueltat humana. Nissaga no va néixer en temps de Facebook ni de Twitter, però l'hi trobem. A Twitter, alguns dels personatges principals de la sèrie tenen perfil propi i piulen, mentre que a Facebook els fans esperen pacientment que TVC l'editi algun dia en DVD. Si ens la mirem avui, potser l'estètica ens tirarà enrere. La careta i el llenguatge audiovisual han quedat una mica desfasats, i els mòbils i els ordinadors que hi surten són grossos i lletjos. Però des del punt de vista argumental, la sèrie conserva les virtuts intactes. 32 morts en 476 capítols. Mai no n'havíem tingut tants a Catalunya. Quina bona pensada, el dia que ens vam atrevir a ser dolentots. Aquestes dues dècades es mereixen, com a mínim, una reposició en prime time.