Nosaltres no érem així, diu el Kenneth (David Selvas) enmig d’una crisi de parella a Love, love, love, l’obra de teatre que es representa actualment a La Villarroel i que recomano fortament pel que planteja, sobretot al final de l’obra, i que no revelaré. Nosaltres no érem així quan ens vam conèixer amb vint anys o amb vint-i-tres o amb trenta. No érem aquells ni som ara els que serem d’aquí a una dècada. ¿Quantes vegades ens reconeixem dient o fent allò que havíem afirmat explícitament i amb tota la certesa del món que no faríem mai?
Descobrir-te repetint la frase que tant odiaves quan te la deien els pares i que ara vas deixant escapar, des del teu fons més inconscient i que quan te la sents dir, t’escandalitzes i alhora et justifiques, perquè ara tens raó i potser sí que els pares també la tenien. Preparar un tàper amb aquell arròs amb carxofes que se t’ha acudit cuinar un diumenge qualsevol per donar-lo al fill que ja no viu a casa, a tu que et semblava un gest de mare sobreprotectora. Desitjar arraulir-te sota una manta un divendres al vespre i llegir fins que et caiguin les parpelles en lloc de buscar plans a la desesperada. No fallar al gimnàs a primera hora del matí, quan titllaves de bojos els que ho feien i ara resulta que la boja ets tu. Discutir amb la parella per bestieses d’ordre i de neteja quan això abans no tenia cap mena d’importància perquè l’única cosa que realment importava era estar junts.
I de totes aquestes incongruències en neix un jo que no saps qui és. ¿Soc aquesta que somia un divendres al vespre tombar-se al sofà, estabornida, o la que no podia acceptar quedar-se a casa una nit? ¿Soc la que repeteix les frases de la mare o la que les odia? Qui soc jo i qui som tu i jo després dels anys en comú, de les vivències, dels pedaços i de les engrunes que queden de tot allò que vam somiar i imaginar i que al final, doncs, mira, resulta que no, que no anava ben bé així.
De vegades, però, en totes aquestes coses que avui fas d’una altra manera, hi apareix una nosa. T’hi rebel·les. I surts una nit fins a esgotar-te, aparques la categoria de mare que alguns dies tant et pesa, rius i rius com una adolescent esbojarrada i et deixes anar com quan us vau conèixer i no hi havia res a perdre perquè l’única cosa que necessitaves era Love, Love, Love. ¿Només calia amor?
Aleshores t’adones que en el fons encara et fas les mateixes preguntes i que no hi ha tanta diferència entre la que eres i la que ets. La nena que un dia vas ser encara hi és, amagada sota capes i capes de durícia.
