Després de dues edicions, les de 2020 i de 2021, molt afectades per la pandèmia, el Temporada Alta recupera la normalitat acollint diversos muntatges d’un bon nombre de països i reprèn així el fil de la seva vocació internacional. El festival entra en la tercera dècada d’existència programant 107 espectacles repartits en 21 escenaris del 7 d'octubre a l'11 de desembre. Davant d'una programació tan extensa i diversa (la podeu consultar aquí), el seu director, Salvador Sunyer, ens guia pels noms propis i propostes imprescindibles en aquesta conversa.
Una de les coses que són bàsiques per a Temporada Alta són les produccions pròpies.
Això és bàsic i el primer. Hem tingut sort els últims anys de festival. El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc va anar al Romea, Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard), ara és a Madrid i L'oncle Vània que va inaugurar el Temporada Alta de 2021 ha fet temporada al Lliure i va a Lituània. Espero que en continuem tenint.
La primera estrena d'aquesta edició, L'adversari, ja ha tingut bones crítiques.
Amb aquesta ja ho sabíem. Però també apostem per altres coses com la lectura de les Confessions de Sant Agustí, que coproduïm amb el Festival Clàssics. Alguns poden considerar-la una marcianada perquè és el que va més en contra del que toca avui dia i del que es fa, però crec que en un festival també cal fer aquesta mena de coses, pel que té de diferent. Cal tenir mirades diferents i pensar que no tot és l’ara i aquí. Si la cultura té un sentit, és que segueix un fil que ve de molt lluny i ens porta una mica més lluny encara.
Quin sentit té fer clàssics?
Per a mi el té tot. Quan són clàssics, no només parlen del que passava en aquell moment, passa amb l’Otel·lo o amb La vida es sueño, per dir-te’n dos. Els clàssics parlen de la condició humana, no de l’anècdota del moment, i, sobretot, són textos que han perdurat i es poden anar reinterpretant. Com una peça de jazz: la partitura hi és, però a partir del paper, el músic en pot fer les variacions i improvisacions que vulgui. Per això pots fer un Otelas (Otel·lo) com el que programem aquest any. Otel·lo és una dona, que a priori és un dels papers que menys se t’acudiria canviar. Com a festival defensem que els clàssics són vius i tenen vida, i volem reivindicar-ho. Tots som fills, ho sapiguem o no, de Plató, de Sant Agustí i un llarg etcètera.
En el mateix eix de produccions del festival trobem un muntatge especial dedicat a Stephen Sondheim, que va morir l'any passat.
És un record per a un dels grans autors de musicals. Hem volgut fer-ho intentant tenir en compte la memòria del país i per això hem volgut comptar amb Mario Gas, que és qui va dirigir-ne els muntatges, i amb actors com Vicky Peña, Jordi Boixaderas o Pep Molina, que els van fer aquí, a casa nostra.
També aposteu fort per produccions internacionals.
El nostre país no és gaire normal. Venen produccions de fora al Grec, al TNC, al Lliure i al Mercat de les Flors i prou. Cal que hi hagi una porta d’entrada a través del Temporada Alta. Sense parlar dels obvis, que han vingut fa molts anys, no em puc estar de recomanar Ritter, Dene, Voss, de Krystian Lupa, que portem a Barcelona, al Romea. Fa 25 anys que es fa, es va estrenar amb els mateixos actors i no s'ha fet mai una funció que no hi hagi sigut el director. Ja l’hem fet dues vegades a Temporada Alta, a Salt, però ens va semblar que aquest espectacle, que per a mi és un dels grans de l’últim terç del segle XX, era una pena que no es veiés a Barcelona.
Una altra producció internacional de la programació d'enguany és Petróleo.
I és molt desconeguda. És de la companyia argentina Piel de lava. Per a mi, tracta el tema de gènere de manera brillant, sense discursos. Són quatre dones que estan en un lloc dels més masculins del món, a part de l’oest americà: una plataforma petrolífera perduda a la Patagònia. Les quatre interpreten papers masculins i la mirada que ofereixen sobre aquest món d'homes tancats en un lloc és irònica, brillant i intel·ligent. I no és només perquè siguin quatre actrius fent d’home, sinó perquè també en són les autores, són el tot. Però sobretot, Petróleo té una cosa que en teatre és essencial: unes actrius boníssimes. En teatre, pots tenir molt bones idees però si els actors i actrius no són bons, millor dedicar-se a una altra cosa.
També internacional, però desconeguda del tot, és la peça que portarà Cristiana Morganti.
Aquesta és ben bé una loteria. Cristiana Morganti era una de les ballarines estrella de la companyia de Pina Bausch. Ja havia vingut una vegada al fesival amb Moving with Pina, una mena de conferència ballada que explicava l’experiència amb la Bausch però a partir d'ensenyar d’on sortien les coreografies. L'espectacle d'aquest any és sobre el món de la dansa, però lligat amb la pandèmia. És una estrena absoluta, no sabem què és. Ni el títol, en tenim, per això n’hi hem dit Creació 2022. És un risc, perquè encara no l'ha vist ningú.
Va, més dansa. Què em recomanaries?
Doncs a més de la sorpresa de la Morganti, el que faran Mal Pelo, que és un work in progress durant el festival per a un espectacle gros que es farà al Grec i a algun lloc més. Si t’agrada el flamenc, la Rocío Molina, que és molt bona. Flamenc contemporani, una bomba. I la que tampoc s’ha fet aquí és Titanas, tres dones, Sol Picó, Charlotta Öfverholm i Natsuki, i un cor de dones immens valencià.
A la presentació d'aquest Temporada Alta parlaves de la importància de la feina del festival portant produccions d’aquí a fora.
Fem de canal, exposem. És una assignatura pendent que té el nostre país de fa temps. Som un país i una llengua petits. Països com Suïssa, o llengües com el neerlandès de Flandes també són molt petits, però les seves obres es veuen arreu del món. Alguna cosa no fem bé perquè se’n veuen poques, de nostres, fora d’aquí. Podries dir que potser és que som molt dolents.
No crec que la raó sigui aquesta.
Jo tampoc, i no n’hi ha mai una de sola, són diverses. A fora, el que interessa del que fem a Catalunya és el que en diem creació contemporània. La pièce bien faite, que diuen els francesos, és a dir, la peça de teatre ortodox feta molt bé, a fora ja es fa, amb més mitjans, i dins d'uns sistemes teatrals que ho permeten. Si qualsevol dels grans teatres alemanys vol rodar una obra no té cap problema: té una companyia i quan han d’anar al Temporada Alta, al Grec o el Festival de Otoño de Madrid, guarden les dates i ja està. A casa nostra, fer això amb teatre de text és impossible perquè quan acaben els passis, l’obra s’ha desmuntat. El que té vida a fora és la creació contemporània en diversos àmbits, i una altra cosa que es busca sempre és gent que tingui veu pròpia.
Què és el que més funciona a fora fet a Catalunya?
La veronal, El conde de Torrefiel... dir noms és una putada perquè te’n deixes molts, però és igual. Mentre no puguem canviar grans coses, hem d’intentar que aquestes creacions surtin i es vegin a fora. El que no és teatre de text no té l’inconvenient de la llengua, encara que el fet que sigui en català no és un problema. En els grans festivals i teatres internacionals es fa subtitulat i els és igual fer-ho del neerlandès o del català, castellà o xinès. Nosaltres tampoc tenim cap problema, som a Girona i fem obres en no sé quants idiomes.
La setmana de programadors fa precisament aquesta funció.
Fixa’t que hi portem pràcticament només creació contemporània. Barrejant alguns noms de fora de primera línia amb algun d’aquí, intentem que programadors estrangers vinguin i els vegin tots. En aquest sentit, tenim una relació especial amb Sud-amèrica. Moltes obres d’allà han entrat no només a Catalunya o Espanya, sinó a Europa, pel festival i ara també hi ha una certa sortida, un retorn, en l'altre sentit. Fem un petit Temporada Alta a Buenos Aires, a Lima, un altre a Montevideo i ens ho han demanat a algun altre lloc més i ho estem estudiant. Clar que són coses molt petites, jo en dic guerra de guerrilles.
L'any passat les creacions sud-americanes van tenir molts problemes per poder viatjar.
Era impossible. I ara és un problema gros per una qüestió econòmica. Els vols costen el triple, i el triple són molts diners. Quan portes una companyia de 6 o 8 persones... Quan els vols eren més barats, aquestes companyies que venien ho feien per fer gira i les despeses quedaven repartides. Ara, com que és més car, també tenen menys gira, i les despeses es multipliquen. Petróleo l’hem pogut fer perquè ens hem posat d’acord per fer-ho plegats amb festivals de Cadis o Madrid, però hem hagut de fer l’escenografia perquè es pugui tirar endavant. És més barat fer-la aquí que portar-la feta d’allà.
El Temporada Alta també té lloc per als més petits, el planter d'espectadors de teatre i arts escèniques.
Saps què tenim més, de programació familiar? Muntatges per a 0-3 anys. El de La petita malumaluga és boníssim. És a partir de cançons de Bob Marley i val molt la pena. I per a més grans, La motxilla de l’Ada. Tracta el tema de la transexualitat, que pot sorprendre pensant en espectacles per a canalla, però està molt ben fet. I amb un tema ben diferent, Camí a l’escola, que explica un cas concret de tres germanes que per anar a escola ha de fer un camí llarguíssim. Una història molt ben explicada.
Les 14 recomanacions de Salvador Sunyer:
1. Titanas (14 d'octubre, TeatreMunicipal de Girona)
Una tríada de deesses guerreres, poderoses, eufòriques i optimistes fusionen les seves energies per crear un espai de llibertat on tot és possible i on les normes, la pressió i els arquetips en què encaixar desapareixen.
Autoria, direcció, interpretació i coreografia: Sol Picó, Charlotta Öfverholm i Natsuki; Música, interpretació i direcció musical: Judit Farrés; Interpretació vocal: Cor de la Generalitat Valenciana.
2. Bob Marley for babies (16 d'octubre, El Canal)
Música, dansa, tecnologia, participació del públic, reflexió i nous llenguatges escènics, amb els grans temes de Bob Marley, una de les principals icones culturals afroamericanes del segle XX, com a punt de partida-
Autoria i direcció: Eva Vilamitjana i Albert Vilà; Direcció musical: Albert Vilà; Intèrprets: Daniela Fumadó, Ona Pla, Elsa Meneses, Sara Sambola i M. Rosa Pons; Coreografia: Eva Vilamitjana.
3. Ritter, Dene, Voss (18 d'octubre, Teatre Romea)
Lupa, un mestre a tractar les obres de Thomas Bernhard, impregna el text amb la seva pròpia visió del món. Especialment en aquest títol: un lent descens cap a l’abisme de la bogeria durant un llarg sopar familiar.
Autoria: Thomas Bernhard; Direcció: Krystian Lupa; Traducció: Jacek S. Buras; Intèrprets: Agnieszka Mandat, Małgorzata Hajewska-Krzysztofik i Piotr Skiba; Espai escènic: Krystian Lupa, Música: Jacek Ostaszewski.
4. Confessions de Sant Agustí(21 i 23 d'octubre, Catedral de Girona)
Posada en escena de la lectura de les Confessions d’Agustí d’Hipona, austera i essencial com el seu pensament. L'actor Joan Carreras adoptarà la veu del savi africà i ens portarà de la infantesa a la maduresa, de la disbauxa a la serenitat, de l’angoixa al repòs en l’absolut.
Autoria: Agustí d’Hipona; Traducció: Miquel Dolç; Adaptació: Raül Garrigassait; Acompanyament: Sira Abenoza; Intèrpret: Joan Carreras.
5. La vida es sueño (22 i 23 d'octubre, Teatre Municipal de Girona)
La prestigiosa Cheek by Jowl reviu, amb intèrprets de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, el principal títol del teatre espanyol del segle d’or, obra mestra de Calderón de la Barca.
Autoria: Calderón de la Barca; Direcció: Declan Donnellan; Adaptació: Declan Donnellan y Nick Ormerod; Intèrprets: Ernesto Arias, Prince Ezeanyim, David Luque, Rebeca Matellán, Manuel Moya, Alfredo Noval, Goizalde Núñez, Antonio Prieto i Irene Serrano.
6. Opening Night (29 i 30 d'octubre, Teatre Municipal de Girona)
Un espectacle multipremiat que, sense abandonar la reconeixible i celebrada estètica coreogràfica de La Veronal, s’endinsa en el misteri dels habitants de l’escenari i tots els oficis que permeten fer somiar el públic.
Autoria: La Veronal; Idea, direcció artística i disseny: Marcos Morau; Intèrprets: Mònica Almirall, Valentín Goniot, Núria Navarra, Lorena Nogal, Shay Partush i Marina Rodríguez; Coreografia: Marcos Morau, en col·laboració amb els intèrprets.
7. Petróleo (4 i 5 de novembre, Teatre de Salt)
La companyia argentina Piel de Lava ofereix una comèdia sobre la feblesa de la construcció del gènere, en aquest cas quatre personatges masculins interpretats per quatre actrius.
Dramatúrgia i direcció: Piel de Lava i Laura Fernández; Intèrprets: Elisa Carricajo, Valeria Correa, Pilar Gamboa i Laura Paredes; Música i espai sonor: Zypco.
8. La motxilla de l'Ada (6 de novembre, Teatre de Salt)
Guanyador del Premi de la Crítica 2021 al millor espectacle per a públic familiar, La motxilla de l’Ada és una proposta poètica i sincera sobre la identitat de gènere
Autoria: Jordi Palet; Direcció i coreografia: Joan M. Segura Bernadas; Interpretació: Xavi Idàñez i Txell Botey; Veu de l’Ada: Irina Idàñez Botey; Espai escènic: Victor Peralta; Il·luminació: Yuri Plana; Composició i interpretació musical: La Tresca i la Verdesca; Il·lustracions: Adolfo Serra; Animació d’il·lustracions: Xavi Chamarro Conesa.
9. Vuelta a Uno (6 de novembre, El Canal)
Amb l’única companyia de Yerai Cortés a la guitarra, l’artista malaguenya tanca la seva trilogia dedicada a les cordes i a la dansa amb un retrobament amb la vida, l’eufòria i la joia.
Autoria, direcció, coreografia i interpretació: Rocío Molina; Composició musical i intèrpret: Yerai Cortés.
10.Otelas (Otel·lo) (25 de novembre, Teatre Municipal de Girona)
Una coreografia sensual sobre la traïció, el desig, el destí, la por, l’exclusió i la xenofòbia. Una mirada contemporània sobre el clàssic de Shakespeare.
Autoria: William Shakespeare; Direcció: Oskaras Koršunovas; Intèrprets: Oneida KunsungaVildžiūniene, Digna Kulionytė, Saulius Ambrozaitis, Sofija Gedgaudaitė, Karolis Norvilas, Miglė Navasaitytė, Gerda Čiuraitė, Džiugas Gvozdzinskas, Aurelijus Pocius, Džiugas Grinys i Domantas Starkauskas; Guitarrista: Džiugas Gvozdzinskas; Música: Antanas Jasenka.
11. Camí a l'escola (27 de novembre, Teatre de Salt)
Un espectacle suggeridor, visual i sense text que s’inspira en les històries reals i constants d’aquells infants d’arreu del món que han de passar tota mena d’impediments en el seu camí de casa a l’escola. Ha estat premiat com a millor espectacle familiar als Premis de la Crítica.
Autoria: Campi qui pugui; Direcció: Rosa Díaz (La Rous Teatro); Intèrprets: Aitana Giralt, Alícia Buil, Cristina García, Jordi Pedrós i Erik Varea.
12. Creació 2022 (5 de desembre, Teatre de Salt)
Una reflexió sobre la crisi existencial i artística d’una coreògrafa/ballarina durant i després de la pandèmia. Entre la desesperació i la ironia, un conte tragicòmic, poètic i autobiogràfic que parteix de la quotidianitat per alçar la mirada cap a un nou començament. Un espectacle de Cristiana Morganti, ballarina històrica de la companyia de Pina Bausch.
Creació i intèrpret: Cristiana Morganti; Direcció: Cristiana Morganti i Gloria Paris.
13. Sondheim x Sondheim Que passin els pallassos (9 i 10 de desembre, Teatre Municipal de Girona)
Una festa per recordar i celebrar Stephen Sondheim, el gran geni del musical americà de la segona meitat del segle XX.
Autoria: Stephen Sondheim; Direcció: Mario Gas; Direcció musical: Pep Pladellorens; Intèrprets: Vicky Peña, Jordi Boixaderas, Muntsa Rius, Pep Molina, Xavier Ribera-Vall, Pedro Pomares, Àngel Llàcer, entre d'altres.
14. The Bluebird Call (9 i 10 de desembre, Factoria Cultural ComaCros, Salt)
El muntatge arriba al Temporada Alta com un tast, un laboratori, d’un duet de retrobament de les dues ànimes de Mal Pelo. Una peça coreogràfica que, de moment, és només un work in progress, sobre com imaginar el futur amb absoluta llibertat.
Direcció i interpretació: Maria Muñoz i Pep Ramis; Col·laboració en la direcció: Leo Castro i Federica Porello; Direcció musical: Joel Bardolet.
