Ferruccio Soleri ha representat el personatge d'Arlecchino més de dos mil cops. Foto: Carnavale VeneciaEl carnaval de Venècia s’ha dedicat enguany a Carlo Goldoni, dramaturg del segle divuit, considerat per unanimitat el pare de la Comedia dell’arte. Tot just quan els carrers començaven a omplir-se de màscares i disfresses endiumenjades, un muntatge teatral donava el tret de sortida a quinze dies de festa: Arlecchino, servitore di due padroni , l’obra més coneguda de Goldoni, interpretada per un actor que ha envellit dins d’aquest personatge, aquest text i aquest autor: el gran Ferruccio Soleri, que ja té 84 anys. Va estrenar el paper, sota la direcció de Giorgio Strehler a l’escenari del Piccolo de Milà, l’any 1947. Des de llavors l’ha representat més de dues mil vegades per tot el món. Aquests dies, qui hagués pogut ser a Venècia, per aplaudir-lo.
Jo a Soleri el vaig aplaudir —i molt— quan l’any 1999 va ser al Festival Grec de Barcelona. Els espectadors veterans en recordaven una visita anterior, el 1967, al Romea. Totes dues vegades va deixar tothom bocabadat. Llavors, l’Arlecchino de Soleri es feia mereixedor d’adjectius com «acrobàtic» o «àgil». Ara llegeixo que és «divertit», «melancòlic» i «apassionat». Un Arlecchino de 84 anys, que podria discutir el personatge amb el mateix Goldoni (i en sabria més que ell). L’actor ha dit moltes vegades que no podria haver fet dues mil representacions de Hamlet sense parar boig. Que aquesta longevitat seva dalt l’escenari té a veure amb Arlecchino més que no pas amb ell. Penso que també amb Goldoni. Goldoni és jove per anys que passin. Per això és un clàssic. Ho va escriure Italo Calvino: clàssic és qui mai no deixa de dir allò que ha vingut a dir-nos.
La temporada teatral ens ofereix l'oportunitat de comprovar-ho. El 7 de maig torna al Lliure una de les millors obres del curs passat, una de les més premiades: Els feréstecs. Un Goldoni, se suposa, menor. Dirigeix Lluís Pasqual, que també tracta l’autor de tu a tu de tant frequentar-ne la companyia. L’any 1984 va dirigir al Lliure un molt venecià i formidable text, Un dels últims vespres de carnaval. L’actor principal és el mateix en tots dos muntatges, també ha envellit, també ha mantingut converses amb els seus personatges, i ara ens fa de fil conductor: Jordi Bosch. A Els feréstecs també hi ha carnaval com a rerefons. És teatre Gran Reserva, i faig servir volent l’apel·latiu que va utilitzar un crític important per parlar de l’Arlecchino d’Strehler i Soleri al Grec de fa 15 anys. Al capdavall, la vida és cíclica. I l’art, si fa no fa.
Pensava en Soleri i en el futur. Pensava en Anna Lizaran i en els seus vestits buits, exposats a la mostra que li ret homenatge al Lliure de Montjuïc. Pensava en això de viure amb un personatge a sobre, que envelleix amb tu, del qual mai no deixes de parlar, però que també et manté jove, i dalt l’escenari. La vida, oi? És justament això.
A 'Els feréstecs' hi ha carnaval com a rerefons. Foto: Ros Ribas/Teatre Lliure