Redacció
En la seva primera carta a Joan Sales l'any 1961, Mercè Rodoreda va escriure: "Tinc la impressió que podré escriure altres novel·les, millors o pitjors que aquesta, però que d'aquí uns quants anys, la novel·la meva que quedarà serà, justament, Colometa". La intuïció de l'escriptora pel que fa a La plaça del Diamantera encertada, i la novel·la, cabdal de la literatura catalana, ha cridat l'atenció de dramaturgs moltes vegades des que es va publicar.
Durant aquest octubre, li ha tocat a l'escenari immens i brillant de la sala gran del TNC quedar-ne ple, de veces i de Colometes (a les quals Carlota Subirós, contràriament a Rodoreda, prefereix referir-se com a Natàlies, evitant l'ús del nom imposat). Convertir una novel·la de gran qualitat literària en obra de teatre no té res de senzill, i Subirós ha apostat per unes quantes idees intel·ligents per portar a l'escenari una de les històries més conegudes del país.
En lloc de partir d'una única actriu per encarnar la Colometa, onze artistes la interpreten de maneres diferents, mostrant la diversitat de cossos feminins que podrien viure el que li toca viure a la protagonista. Subirós no ha fet una adaptació teatral de l'obra, sinó que ha optat per mantenir el text original de Rodoreda, retallat. I ha acompanyat la lectura de l'obra i l'actuació que veiem sobre l'escenari de música en directe, de la mà de Clara Aguilar, un sintetitzador i diversos instruments de percussió.
El resultat és una performance amb molt de respecte per la literatura de Rodoreda, única protagonista real de l'obra. Mentre almenys una de les actrius interpreta un fragment de la novel·la, la resta es dediquen a situar i retirar elements de l'escenari, convertint-lo en testimoni material de les diferents fases de la vida de la Natàlia. La música i els sons les acompanyen, i l'atenció dels espectadors se centra en l'experiència personal d'una dona que viu una imposició; ben bé com a la novel·la, La plaça del Diamant.
Us convidem a tastar l'inici de l'obra de la mà d'Alba Pujol, que interpreta el text juntament amb Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Vanessa Segura i Yolanda Sey. El podeu comparar amb el text original de la novel·la.
Fragment de La plaça del Diamant adaptat pel TNC
La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d’anar a ballar, perquè m’havia passat el dia despatxant dolços.
I perquè coneixia la Julieta, que de nit no li venia de tres hores i tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir-la vulgues no vulgues, perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no. Anava blanca de dalt a baix: el vestit i els enagos emmidonats, les sabates com un glop de llet, les arracades de pasta blanca i un portamonedes blanc amb la tanca com una petxina d’or.
Quan vam arribar a la plaça els músics ja tocaven. La cinta de goma dels enagos m’estrenyia. Ja devia tenir un senyal vermell a la cintura. I els músics suats i en mànigues de camisa. La meva mare morta feia anys sense poder-me aconsellar i el meu pare casat amb una altra. El meu pare casat amb una altra i jo sense la meva mare que només vivia per tenir-me atencions. El meu pare casat i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant, esperant que rifessin cafeteres.
Fragment original de Mercè Rodoreda a La plaça del Diamant
La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d’anar a ballar ni tenia ganes de sortir, perquè m’havia passat el dia despatxant dolços i les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i agafadors.
I perquè coneixia la Julieta, que a la nit no li venia de tres hores i tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir vulgues no vulgues, perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no. Anava blanca de dalt a baix: el vestit i els enagos emmidonats, les sabates com un glop de llet, les arracades de pasta blanca, tres braçalets rotllana que feien joc amb les arracades i un portamonedes blanc, que la Julieta em va dir que era d’hule, amb la tanca com una petxina d’or.
Quan vam arribar a la plaça els músics ja tocaven. El sostre estava guarnit amb flors i cadeneta de paper de tots colors: una tira de cadeneta, una tira de flors. Hi havia flors amb una bombeta a dintre i tot el sostre era com un paraigua a l’inrevés, perquè els acabaments de les tires estaven lligats més enlaire que no pas el mig, on totes s’ajuntaven.
La cinta de goma dels enagos, que havia patit molt per passar-la amb una agulla de ganxo que no volia passar, cordada amb un botonet i una nanseta de fil, m’estrenyia. Ja devia tenir un senyal vermell a la cintura, però així que el vent m’havia sortit per la boca la cinta tornava a fer-me el martiri.
L’entarimat dels músics estava voltat d’esparreguera fent barana i l’esparreguera estava guarnida amb flors de paper lligades amb filferro primet. I els músics suats i en mànigues de camisa. La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar i el meu pare casat amb una altra. El meu pare casat amb una altra i jo sense la meva mare que només vivia per tenir-me atencions. I el meu pare casat i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant, esperant que rifessin cafeteres...
Podeu llegir l'inici de La plaça del Diamant en diverses llengües al vestíbul del Teatre Nacional de Catalunya fins al 5 de novembre de 2023 o a la peça de Catorze "La plaça del Diamant en 14 llengües".
de Mercè Rodoreda
Direcció: Carlota Subirós.
Una producció del Teatre Nacional de Catalunya, a la sala gran del 28 de setembre al 5 de novembre de 2023.
