Quan arribava el bon temps, un cop al mes anàvem a buscar l’oncle Teo al manicomi de la comarca, i ens l’endúiem d’excursió amb un carruatge que llogava el pare. Segons ens deia l’avi, de petit l'oncle Teo era de llarg el més llest de la família, però alguna cosa se li havia capgirat al cervell. Era molt alt i molt prim, i si te’l miraves bé ja veies que era intel·ligent, però també veies que no hi era tot. Una vegada, a mig camí, va fer parar el carruatge per fer un pipi. Ens envoltava un camp infinit de blat, i l’oncle s’hi va embadalir tant –al fons es veia el mar– que no es va recordar d’abaixar-se la bragueta. Un altre dia, havent dinat –dinàvem sempre al mas del Natalino, a una gran taula parada a fora–, mentre els grans feien la becaina i els petits perseguíem les gallines, de cop va interrompre el silenci unànime de les cigales el crit desesperat de l’oncle Teo: Vull una dona!!
Vam mirar al nostre voltant. No sabíem d’on venia, aquell bram, fins que va tornar a cridar: Vull una dona! Allà el teníem, enfilat en una de les branques més altes d’una noguera esplendorosa. Menys al meu pare, que en aquella època no li feia gràcia res, i a la mare, que tot li feia angúnia, al principi a tothom ens va fer molta gràcia que l’oncle reclamés una dona amb aquell deliri. Vull una dona!! És normal que vulgui una dona, deia l’avi, jo a la seva edat no hi havia dia que no... I feia així amb el braç. ¿Però d’on vols que tregui una dona, Teo?, s’impacientava el pare. I l’oncle li responia: Vull una dona!! Cada cop més nerviós, el pare va fer portar una escala i la van repenjar al tronc de la noguera. No recordo qui ho va intentar primer, però a mitja ascensió per fer-lo baixar, patapam!, nou al cap. El següent devia ser el Salvatore, l’amo del carruatge, un home gros i malcarat, però no havia fet ni tres graons que, patapam!, nou al cap. ¿Com podia tenir tanta punteria l’oncle Teo? Potser el següent voluntari ja vaig ser jo. Convençut –mig convençut– que per ser el seu nebot no em tocaria el rebre, vaig començar a pujar l'escala prudentment, fins que, patapam!, nou al cap.
Vull una dona!!
Al cap de dues hores, l’oncle encara no s’havia mogut de l’arbre, i mentre la mare somiquejava amb les mans entrellaçades dient pobret meu, pobret meu, el pare es mossegava el barret i es donava mastegots per ser tan desgraciat. Vinga, va, marxem!, va fer de cop i volta, pugeu tots al carro i anem! Aquí et quedes, noi!
El pare va pensar que si fèiem veure que marxàvem, l’oncle Teo acabaria baixant de la noguera, però quan va fer parar el carruatge d’amagat darrera del casalot, i en va baixar de puntetes i va treure el nas per la cantonada, patapam!, nou al cap. Vull una dona!!
S’anava fent fosc i les cigales feia estona que havien callat completament. Per un moment, amb el meu germà ens vam creure que l’oncle no baixaria mai més d’allà dalt, però al final va venir l’ambulància del manicomi, i mentre el doctor i dos infermers parlaven amb el pare, una monja nana amb una còfia blanca que li cobria el cap sencer es va dirigir tota decidida cap a la noguera, va pujar l’escala, va fúmer quatre crits, i l’oncle va obeir com una criatura de quatre anys. A aquella hora, ja feia estona que els grills cantaven amb força.
Amarcord, en dialecte, vol dir jo me’n recordo. El que passa és que Federico Fellini, en aquesta obra immortal, més que recordar juga a recordar, o fa veure que recorda, i de tant fer-ho veure acaba creant autèntics records. Si no, la nostàlgia no s’acabaria colant per tot arreu com ho fa. Orquestrada per la música igualment immortal de Nino Rota, la pel·lícula comença amb l’arribada de la primavera fent tombarelles pel cel i acaba amb el mateix vent, quan ja s’ho ha endut tot. Pel mig han desfilat la Gradisca, remenant el cul, l’acordionista cec, el tiet boig i el tiet feixista, els mestres amb olor de resclosit, el capellà que s’ensuma els dits, l’estanquera generosa, l’exèrcit del Duce, el narrador mestretites, els púbers descontrolats, la Volpina gloriosa, i tots els altres.
Encara que Amarcord recrea un temps concret del feixisme italià, sabem que tot és inventat, i per tant tot acaba sent veritat, i ja forma part també de la nostra memòria més bonica i dolorosa.
Una de les coses que sempre m’ha fascinat del mestre de Rímini és la seva veu. És dolça, femenina, lleugerament manaire, comprensiva, càlida, astuta. M’hauria agradat ser amic de Fellini només per quedar de tant en tant amb ell i sentir-li la veu. És més, no sé què hauria donat per formar part de la seva troupe de rodatge, i que em digués, Pep, això, Pep, això altre. No un actor ni res, el simple noi dels encàrrecs ja m’hauria anat bé, i que no parés de manar-me amb la seva veu. Ens hauríem entès. Així com al Marcello Mastroianni li deia Marcellino, a mi m’hauria dit Pepino, com també em deia l'oncle Teo. Li hauria servit com a personatge, l'oncle Teo, al tiet Federico. Tots plegats, ara que hi penso, hauríem pogut formar part de la seva galeria entranyable de secundaris: ja me l’imagino, darrere el seu megàfon inseparable, cridant-nos que ens agaféssim de les mans i danséssim sense amagar les tares abans de desaparèixer per les vores de la pantalla.
