Tard o d’hora sempre arriba el moment que cal dir adeu als infants. De vegades només cal obrir la porta i ja se’n van. Alguns se’n van i al migdia tornen, però quan tornen ja no són ben bé els mateixos. El meu amic Gabriel deia al seu fill, quan tornava de l’institut:
–¿Has vist el Miquel? Fa dies que el busco i no sé on para.
Al Miquel no li feia cap gràcia la broma de son pare, ni aquesta ni cap altra.
–La Carlota ja fa molt que se’n va anar –insistia el Gabriel–, però de tu no m’ho esperava.
Au revoir les enfants es pot veure així, com els últims instants d’uns nens que estan a punt d’acomiadar-se de la infància. Però evidentment és molt més que això, i darrere del film també hi ha la història d’una culpa col·lectiva i d’un remordiment individual. Som a l’any 1941, en un poblet de la França ocupada. El futur cineasta francès Louis Malle té dotze anys i va a l’escola a un internat catòlic, dirigit pel germà carmelita Lucien Bunel. Un dia arriben tres nois jueus i el director en camufla els autèntics noms i la identitat a la resta del grup. Louis Malle és un nen sensible i intel·ligent, però un d’aquests tres nens jueus és almenys tan sensible i intel·ligent com ell. Louis Malle sempre ha explicat que no es va poder fer amic seu, sinó al contrari, el va convertir en un rival, algú a batre. Al cap d’un any va irrompre a l’escola un agent de la Gestapo amb tres soldats i es van endur els tres nens jueus i el germà carmelita a un camp d’extermini.
Aquest comiat, brusc, inesperat, terrible, va marcar per sempre la biografia de Louis Malle fins que l’any 1987 va tenir prou coratge per explicar la història d’aquell episodi. Ara, a l’obra mestra que és Au revoir les enfants, Louis Malle és Julien Quentin, un nen igualment intel·ligent i sensible. La pel·lícula comença en una estació de tren de les d’abans, amb el tren xisclant, a punt d’arrencar. Julien s’ha d’acomiadar de la seva mare però no vol de cap manera. La mare intenta consolar-lo i li diu que un any passa ràpid i el nen li diu que no és veritat. La mare sap que el seu fill té raó, i l’acaba abraçant tan fort com pot. La tristesa del Julien és d’aquelles que s’encomana. Darrere del seu posat una mica arrogant i presumit, hi ha un infant que enyora la mare, casa seva, una altra vida.
A l’internat es troba amb una tropa revolucionada per les primeres hormones, i pel fet de saber-se en un espai provisional a tots els efectes. Durant el dia fan classe –menys al pati, que juguen, criden i s’esbatussen– i a la nit dormen tots junts en una mateixa habitació. Una nit, abans de ficar-se al llit, quan encara fan el burro, arriben tres nens estranys precedits pel germà carmelita. Són estranys perquè han arribat de matinada; són estranys perquè la seva mirada no pot ocultar la por dels llocs per on els estan obligant a passar. “Nois, us presento el vostre nou company Jean Bonnet”, diu el germà a l’habitació dels petits. Mentre els altres nens li tiren coixins a manera de benvinguda, en Julien se’l queda mirant des de la mateixa distància que Louis Malle devia mirar-se el nouvingut de la seva infància. ¿Com et dius tu?, li pregunta en Jean, i el Julien li nega la resposta, com dient-li, no et pensis que tinc ganes de ser amic teu.
A part d’un expressió més aviat antipàtica –a mi em sembla antipàtica, jo també li hauria agafat mania–, Jean Bonnet és un nen especialment dotat per a les matemàtiques i la música, cosa que al principi desperta en el Julien un rebuig semblant al que se li devia despertar a Louis Malle. Però el nen del film ja no és Louis Malle, sinó que de seguida pren consciència de la indefensió de Jean Bonnet i a poc a poc s’hi va acostant, i deixa que l’altre també s’hi acosti. L’animadversió i enveja del principi es transformen en una mena d’admiració secreta, i aquesta admiració en amor. Però l’amor, quan no fa fàstic, fa mal. Au revoir les enfants és la història imaginada d’una amistat entre dos nens que en el seu moment no va poder ser. Al retornar al país de la infància, Louis Malle, endut pel penediment, la fa possible i ens l’acabem creient com si estigués passant davant dels nostres ulls. El que no va poder evitar Louis Malle, ni tan sols en el film, és que un agent de la Gestapo arribés de cop i volta a l’internat amb tres soldats nazis i s’enduguessin Jean Bonnet i tots els altres, i que ell un cop més hagués de dir adeu a aquell nen de mirada intel·ligent, perplexa i trista que el va marcar per sempre.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
