A tots ens han fet prendre una cullerada o altra de xarop de petits. Si no la volíem de cap manera, la mare ens deia: o xarop o supositori, i llavors obríem la boca. A Barba-roja, aquest film increïble del mestre japonès, Otoyo, una aprenent de prostituta de només tretze anys, bruna com el carbó i amb la mirada més enfebrada del món, rebutja fins a quatre vegades la cullerada de xarop que li ofereix Barba-roja, fins que a la cinquena ell l’enreda amb una estratègia infantil i acaba obrint la boca. La primera sorpresa és ella mateixa. ¿Com és que no m’ha pegat?, demana més tard a Noboru, l’aprenent de metge que la cuida, i Noboru li diu, igualment perplex: de vegades a la vida et trobes gent bona.
Mentre Otoyo només ha rebut cops i maltractament, Noboru és un noi de casa bona que l’han destinat a un suburbi de mala mort perquè pugui aprendre l’ofici. Orgullós de mena, però, Noboru no només aspira a ser un gran metge, sinó sobretot a ser reconegut com un gran metge, i al principi, quan veu el lloc on ha anat a parar es revolta com una criatura. Però a poc a poc Barba-roja l’anirà posant al seu lloc.
Sempre he admirat aquella gent en què la bondat i el mal geni es troben en un punt d’estranya ambigüitat, i Barba-roja n’és el paradigma. A cinquè d’EGB, per exemple, teníem un professor –els meus excompanys ja saben de qui parlo– que amb prou feines sabia riure. Sempre rondinava, i si convenia fins i tot et podia fúmer un carquinyol, però ni així podia ocultar la bondat que li brotava dels porus. Barba-roja té el mal geni dels autèntics humanistes. És a dir, no està per hòsties, excepte quan no té més remei que repartir-les. Més o menys cap a la meitat de la pel·lícula, es fa acompanyar per Noboru al bordell regentat per una madam malèfica que es nega de totes totes que s’enduguin Otoyo malgrat la febrada. Però Barba-roja està decidit i acaba enfrontant-se al grapat de fanfarrons de poble que li barren el pas. Riu-te’n de Clint Eastwood. I és que no es pot comparar la lliçó d’un bon pistoler amb la lliçó d’un metge amb cor de samurai. Quan ja els té a tots per terra, recargolant-se de dolor, ell mateix queda parat del mal que els ha fet, i gratant-se la barba s’acaba preguntant si no n’ha fet un gra massa. Llavors s’acosta a un dels ferits i amb un cop de puny precís li treu la torticoli perquè pugui tornar a respirar. És un moment tan poc creïble com el moment que Clint Eastwood disparava contra sis contrincants alhora, la diferència és que un estava al servei de l’entreteniment, i l’altre de la veritat. Carregada de moral i de lliçons, Barba-roja és una obra que transcendeix aquesta motxilla a base de fe i desesperació i d’un cine traçat amb un art insuperable. És impossible trobar un film tan dur i trist, i alhora tan bell i esperançat. Impossible.
Ja amb el camí lliure d’obstacles, Barba-roja ara li diu a Noboru que agafi la Nayato i se l’endugui a casa per cuidar-la. A fora fa un vent terrible. Al principi la noia està plena de ràbia i d’espant, i cada vegada que Noboru li vol oferir el xarop tanca la boca i li tira la cullera per terra. Ningú l’ha tractada mai bé, i no se’n refia. Però a poc a poc, les atencions de Noboru i el xarop van fent el seu efecte, i a força de suades i llargues dormides, Nayato descobreix que just al costat hi té algú que li vol bé. De fet, s’han encomanat mútuament. Quan ella es posa bona, és Noboru qui cau engripat –estem a l’edat mitjana, poca broma– i ara és ella que el cuidarà i li donarà el xarop. Per fi el vent de fora ha parat i Kurosawa deixa entrar per la finestra la llum, la tendresa, l’humor. Són moments gairebé chaplinians, amb alguns gags tan subtils com memorables, i sentiment a raig. Però ja és això. Sense una mica de sentiment, els miracles no serien possibles. Així, mentre Otoyo s’enamora de l’aprenent de metge i no passa res, Noboru s’ha enamorat del seu ofici i crec que aquí sí que es pot dir que passa tot.
