Deia l’enyorat Joaquim Jordà que quan una pel·li et fa venir son és que anem bé, perquè vol dir que ha aconseguit connectar amb la nostra part més íntima, sobretot si finalment t’adorms. No parlem, és clar, dels espantosos films que fan els caps de setmana havent dinat, quan la son es produïda pels excessos gastronòmics i les difícils digestions.
Cal dir-ho sense por de dir-ho. Algunes de les grans obres del cinema contemporani són autèntiques màquines de fer son. Sátántángó, per exemple, una de les obres mestres del director hongarès Béla Tarr. Al marge que dura set hores i mitja, ¿hi pot haver una pel·lícula més pausada, més hipnòtica, més profunda? Difícilment, i per tant, difícilment la puguis veure d’una tirada i necessitis alguns dies, mesos o anys i tot per acabar-la sencera.
Quin repte més bonic, ¿oi? Seria com tenir Guerra i pau o Els miserables a la tauleta de nit sense poder avançar gaire, i no perquè no ens agradin, sinó perquè són tan extraordinàries que al final t’acaben enfonsant en la regió dels somnis. Per agafar el son a la mili, jo cada vespre agafava algun volum de A la recerca del temps perdut. Llanterna en mà, el plaer que em produïa la lectura d’un simple grapat de línies –sovint no arribava ni a una pàgina– era semblant al plaer de la infància quan et senties definitivament vençut per la son i senties els pares moure’s pel menjador, o el teu germà passant pàgines al llit del costat.
Un altre director que és una autèntica píndola de la son seria el turc Nuri Bilge Ceylan. La fabulosa Winter sleep no tant, perquè està plena de ràbia, i encara que sigui lenta i duri tres hores, és possible que només t’adormis dues o tres vegades. Però en té una altra, Once upon a time in Anatolia, que s’ho pren amb tanta calma que és quasi impossible mirar-la de cap a cap sense haver-te adormit almenys quaranta vegades.
N’hi ha uns quants, d’autors, i de cinematografies, que ens reclamen una altra predisposició, una altra mirada, totalment contrària a la de la cultura de la pressa, del xivarri i del picat mastegat subratllat que tant es porta avui. La majoria del cine japonès clàssic dels Ozu o els Mizoguchi, per exemple, i alguns dels seus hereus com, a veure si ho dic bé, Ryüsuke Hamaguchi, amb la magnífica Happy hour. El cine iranià, amb Kiarosami al capdavant. Andrei Tarkovsky. Per no parlar dels Bergmans, Bressons, Rossellinis, Angelopulos i companyia... I no gaire lluny, és clar, Víctor Erice. I aquí algunes coses d’Isaki Lacuesta o d’Albert Serra, o les dues meravelles de Carla Simón, Estiu del 93 i Alcarràs.
La segona vegada que vaig veure Alcarràs va ser a TV3. Il·lús de mi, vaig pensar que la posarien seguida, sense anuncis, ni que fos per fidelitat i respecte a una autora de casa. Almenys la van tallar quatre vegades, i la paradoxa és que després m’assabento que les meves cosines de Sabadell –les pobres– es despertaven durant els anuncis, i seguien dormint durant la peli.
Admiro el coratge i la valentia d’aquells cineastes que per no posar-nos-ho fàcil, per renunciar a fer pel·lis per al gran públic (encara que em consta que la seva aspiració humanista és fer pel·lis per a tothom) no tiren dels típics trucs del cinema comercial, sinó que s’obstinen a respectar la intel·ligència del personal, a ser fidels a la cadència secreta del que expliquen, a una tradició que els ha fet créixer com a autors i espectadors i sentir-se una mica menys sols.
No cal calar foc a la casa, ni firmar per cap societat gelada. Els anuncis publicitaris ja ens activen prou i ens exciten. El millor de la tele són els anuncis, he sentit més d’una vegada. No ho dubto, i per això les sèries i les pel·lis actuals han après a imitar-los tan bé. I com ens entretenen!
Però també hi ha l’altre cine. És un cine que ens reclama un posat pròxim a la meditació, com quan anem de viatge en tren i enganxem el cap al vidre mentre va passant el paisatge i al final t’adorms. El que compta no és si t’adorms, sinó que quan arribes tens la sensació que allà ha passat alguna cosa important, reveladora, tan íntima que no et pots estar de deixar anar aquelles llàgrimes que, segons Vinyoli, sempre tenim a punt, tancades, per si tot d’una mor algú que estimes, llegeixes un vers o penses en el joc perdut.
