“Voldria morir si fos possible
Si morissis m’oblidaries, i jo vull que em recordis.”
Brief Encouter. David Lean.
No sé quina durada mínima ha de tenir un breu encontre perquè et deixi una petja inesborrable. Si amb tres o quatre parades de metro ja n’hi pot haver prou o és millor un trajecte en tren, per exemple des de l’estació de França a Altafulla, sobretot ara que els trens no arriben mai. No crec que depengui de la durada, només. La intensitat segur que també compta. Tinc un amic que encara avui recorda la mirada d’una noia estrangera sortint de missa d’un poble de platja –una mirada que no va durar més de cinc segons, però que l’ha acompanyat secretament tota la vida. No sé si al revés també, però em fa l’efecte que en general els homes ens podem enamorar fàcilment de les dones que passen i ens miren un segon, i crec que ho fem per això, perquè ens miren un segon i passen. El cantautor francès George Brassens va immortalitzar el poema d’Antoine Pol Les passantes, que parla d’aquelles passavolants amb qui un dia ens vam creuar –o que vam descobrir un instant a la finestra– i que mai més retrobarem. Però no sé si és gaire responsable, o seriós, elevar l’instant fugaç d’una mirada, una conversa, o una topada casual, a la categoria d’amor de la teva vida, encara que sigui de moment.
Al cine se n’han fet un grapat, de bons films basats en breus encontres. El més representatiu –i sens dubte un dels millors– seria precisament Breu encontre, de David Lean. Narrat des del punt de vista d’ella, comença amb el xiulet d’un tren que passa rabent i una dona que torna a entrar al bar de l’estació espantada pel que ha estat a punt de fer. La majoria d’aquests amors són breus per la senzilla raó que són impossibles. O un dels dos se n’ha d’anar. O un dels dos està casat, o ho estan els dos. A Lost in Translation el problema no és que estiguin casats, sinó que són dos estranys que només es poden apropar des de la seva condició d’estranys. A la gloriosa Une partie de champagne, de Jean Renoir, els dos joves en tenen prou amb una passejada en barca per enamorar-se i només els falta aturar-se a la vora del riu i sota l’arbreda humida, fer-se el petó més prohibit i bonic de la història del cine. “Ne me quitte pas, il faut oblier, tout peut s’oblier”, canta Jacques Brel amb una desesperació tan íntima que sembla que faci comèdia, i segur que en fa. Una altra gran pel·lícula és Un estrany a la meva vida, amb Kim Novak i Kirk Douglas. Ella és una esposa que s’avorreix, ell és un arquitecte apassionat contractat pel marit d’ella perquè li dissenyi una casa nova, i la relació d’amants dura fins que ell acaba la feina i li encarreguen un altre disseny. En principi són pel·lícules d’abans, com Anna Karènina és una novel·la d’abans, però si han perviscut entenc que és perquè ens interroguen sobre fins a quin punt encara poden ser històries d’ara.
Hi ha una malenconia comuna, sobretot en el cor d’elles: la nostàlgia de la vida viscuda i de la vida no viscuda, que és la nostàlgia d'Angelica Huston a Dublinesos, quan la nit de Reis se’n recorda d’aquell adolescent indefens que va morir per ella, mentre el marit, encès de desig, fa un tempteig inútil d’acostar-s’hi. O la nostàlgia dels dos personatges protagonistes de In The Mood for Love, de Wong Kar-Wai, que aquí, perquè quedés clar de què anava, la van titular com Deseando amar. El marit acostuma a ser el problema, en aquestes pel·lícules, i sovint també la solució. I això ens ho explica molt bé el mateix George Brassens a la cançó L’Orage, quan ens narra el seu encontre tan breu com ardent una nit de tempesta amb la veïna poruga, mentre el marit se n’ha hagut d’anar a pencar, perquè justament –el molt desgraciat– treballa en una empresa de parallamps.
Més en la línia de Breu encontre, tenim Els ponts de Madison. Ja ho sabem tots: ella és una mestressa de casa amb un marit exemplar i dos fills preciosos que han marxat de viatge; ell és un fotògraf veterà i despentinat que arriba al poble buscant el pont de Roseman. Hi ha un intercanvi incert. L’exaltació de la nostra heroïna és tan immediata com visible: no tindrà una altra oportunitat com aquesta i ho sap. S’enamoren perdudament. Al final ell li demanarà –per sort, crec que no ho fa seriosament– que s’escapin junts, i tot i que ella fa veure que dubta molt, moltíssim, no té elecció i el deixa anar. Els ponts de Madison és una pel·lícula que m’agrada especialment, però només fins a la meitat. M’agrada el moment que arriba ell, el posat de Penèlope despistada d’ella quan surt a rebre’l, els primers riures i les mirades, com ella l’acompanya al pont de Roseman i es deixa fotografiar, com fan primer un te junts, i com que s’ha fet tard i a fora canten els grills, després sopen i riuen i parlen i s’enfaden i es demanen perdó. Tot això està molt bé, perquè et fa l’efecte que està passant just en aquests moments. Però a poc a poc la cosa es va enredant, i just abans que Clint Eastwood s’acosti –amb una lentitud exasperant– a Meryl Streep per fer-li un petó, i a l’inrevés, ja apago la tele, i me’n vaig a fer una altra cosa.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
