“El patriotisme és l’últim refugi dels pocavergonya.”
Samuel Johnson
Jo crec que estaria molt bé que abans que un dia d’aquests cridin els nostres fills adolescents per anar a la guerra –sí, ja sé que no els cridaran per anar a la guerra, però segur que els criden per alguna cosa o altra– puguin veure alguna pel·li antibel·licista i així carregar-se de raons per fer-se desertors, de la guerra o de la causa que sigui. N’hi ha un bon grapat, de bones pel·lis antibel·licistes. Algunes extraordinàries, com La balada del soldat o La gran guerra, i algunes tan bones i desconegudes com Homes contra la guerra, o Rei i pàtria. No és la meva preferida, però segurament la més contundent, precisa i reveladora sigui Camins de glòria de Stanley Kubrick, de 1957. Prohibida a França (perquè descobria, entre d’altres, les misèries de la jerarquia militar en general i francesa en particular) fins al 1976, i a Espanya fins al 1987, quan es va estrenar diria que no va portar gaire gent al cine, més enllà de la comunitat cinèfila de sempre.
No sé com, però, un dia va arribar a Ullastrell, i tot el poble la va anar a veure. Com que era en blanc i negre i una mica antiga, Salvador Foraster va voler posar-nos en context, dient que si el film no havia arribat fins llavors era per culpa de Franco, a la qual cosa l’alcalde franquista de tota la vida va cridar amb sornegueria "jo no l’hauria prohibida!", fent riure a tothom, menys als que s’hi van tornar per dir-li "i tant i que l’hauries prohibida!".
Aquell vespre, al meu costat hi tenia el meu germà petit (ell tenia deu anys, jo sis més), i a la filera del davant els més petits carregats amb tota mena de munició de llaminadures, per defensar-se si calia de l’avorriment, i de la colla dels més grans. Camins de glòria no és una pel·lícula per a criatures, però tampoc és només per a adults. Jo crec que és una pel·lícula sobretot per a adolescents, a la manera que ho és també, per exemple, La metamorfosi de Kafka. I és que algunes coses o s’entenen ben aviat o ja no s’entenen mai més.
La història és molt senzilla. Primera Guerra Mundial. Una trinxera llarga i fonda farcida de soldats francesos que tenen la missió d’assaltar el Turó de les Formigues, des d’on els esperen els alemanys apuntant-los amb el confort dels enemics. L’objectiu no només sembla impossible, sinó que ho és del tot, però el general Mireau –el típic fanàtic de campiona– s’entesta a fer sortir els seus nois del cau malgrat la resistència entre trasbalsada i irònica de Kirk Douglas, que aquí fa de coronel Dac. L’absurditat de l’escomesa és tan gran com la certesa d’una carnisseria, però al final no tenen més remei que obeir, i els que no acaben morts han de recular davant l’atac d’ira del general, que acaba donant l’ordre de disparar contra el propi exèrcit. No li fan cas, és clar, i la cosa acaba amb la pantomima d’un consell de guerra contra tres homes triats a l’atzar, per donar una lliçó que "infongui moral a la tropa", en paraules del general boig.
Recordo que al final de la pel·li la gent va trigar a respirar. S’havia produït el miracle que rares vegades es produeix en el cine, fins que des de darrere de tot l’agutzil va començar a aplaudir, i de seguida s’hi va afegir la resta del poble. Vaig mirar el meu germà, i feia una cara que no em va caldre preguntar-li si li havia agradat. A poc a poc, de nou sense fer soroll –com si sortíssim de missa–, vam anar sortint cap a la Serra, i mentre les padrines es tancaven a la cuina per fer-nos el sopar, amb la colla ens assèiem al banc de les moreres per seguir cantant –entre fotetes i commoguts– la tonada que ens havia ensenyat l'única dona que surt al film, fins que se’ns va acostar l’oncle Biel per explicar-nos que ell també havia estat a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, i que a la nit, de vegades encara es despertava de sobte com si encara hi fos.
Naturalment, no ens el vam creure –mai ens el crèiem, l’oncle Biel, era el pacte–, però aquella matinada vaig ser jo qui va somiar que era dins una trinxera i al xiulet de Kirk Douglas en sortia esverat i em pelaven. Em vaig despertar, entresuat. Per sort no era a la guerra sinó al llit de casa, al quarto que compartia amb el meu germà. Em vaig aixecar per beure un vas d’aigua i esbandir el malson, i de tornada vaig passar per l’habitació de la meva germana, i tot seguit per la del meus pares. De nou al quarto em vaig voler acostar al Toni per comprovar que respirava, que ell tampoc havia caigut en combat. Crec que poques vegades he estat tan conscient de la meva alegria, i només em va saber greu recordar que l'endemà era dilluns i que ja no faltaven gaires hores perquè el meu pare ens cridés per anar a l’escola.
