Estimat Nanni Moretti,
Avui per fi m'he atrevit a fer els càlculs, i quan vas estrenar Caro Diario, l'any 1994, jo tenia uns vint-i-cinc anys, és a dir, quinze o setze menys que tu. Me'n recordo molt d'aquesta sensació, la de ser més jove que tu, però alhora ser conscient també de la teva joventut encara esplèndida, malgrat que ja creuaves els quaranta. Suposo que per això la vaig veure tan complagut, al cinema –amb no sé qui al costat, la meva mare segur que no, potser la Júlia–, diria que als Verdi abans de ser remodelats, però potser era als Texas, abans que tanquessin. Per la il·lusió de tot el temps que encara em faltava per arribar fins a tu –i que, per tant, d'alguna manera em pertanyia–, fins a un home que als quaranta encara té el valor d'escriure un diari, conduir una vespa pels carrers buits d'una gran ciutat, o agafar un vaixell cap a l'illa de Salines a la recerca de no sap gaire què. Quina audàcia aquest paio!, recordo que pensava més o menys, en comptes d'haver de fitxar cada matí per anar a una feina que no li agrada, en comptes d'haver de tornar al vespre a una casa que no és seva i aguantar un parell de marrecs mimats que segurament tampoc són seus, a l'edat que té, es permet el luxe de ficar-se tranquil·lament el casquet blanc, posar-se les ulleres de sol, seure a la seva vespa de color verd fort un dia d'estiu i començar a passejar-se pels carrers deserts d'un barri secret de Roma, aturar qualsevol vianant per fer-li la pregunta més absurda del món de la manera més transcendent possible, o entrar en un bar i posar-se a ballar El negro zumbón, imitant la Silvana Mangano.
Crec que el que ens va enamorar a tanta gent de la teva pel·lícula va ser el ritme. El ritme d'un home que està deixant la joventut enrere i és conscient del ritme que vol que tingui la seva vida. Caro diario, comences escrivint com si fossis un adolescent. "Caro diario, en realitat el meu somni sempre ha estat el de ballar bé". Més enllà de l'humor que travessa el film, les reflexions i la crítica al present, les manies teves i les dels altres, la poesia i el mediterrani, la llum i un piano que és capaç de dur-te i dur-nos fins el descampat on van matar en Pier Paolo Passolini, si em permets, estimat Nanni, Caro diario és l'expressió d'un ritme que és la condensació dels ritmes que podria tenir la vida quan és bona. ¿No et sembla? La Silvana Mangano, movent els braços i malucs, una pilota que s'enlaira i torna a baixar a cada cop de peu –per cert, no et feia tan bon futbolista–, el teu bolígraf lliscant sobre el paper, un vaixell acostant-se a la terra, el mar morint a la sorra, el fum etern del volcà de Strómboli. Quin misteri. Quin misteri. No sabíem que després de tot això, el temps s'acceleraria de mala manera. Ni tan sols ho devies sospitar, llavors. Quin fracàs, ¿oi? Torno a fer els càlculs i han passat més de vint-i-cinc anys des d'aquella estrena memorable, jo he doblat de sobres la meva edat i tu ja deus rondar els setanta. "Mamma mia!", que dieu a casa vostra. "Que Déu ens agafi confessats", que diem a la nostra.
Quasi sempre teu,
Pep
