Llegeixo al diari que Carla Simón està rodant el seu tercer film –Romería: quin títol més bonic!– i quan acabo em dic, serà com la segona part d'El sur que no va poder rodar Víctor Erice. Ple d’emoció, agafo el mòbil, faig la foto de la notícia, i l’envio als meus dos amics cinèfils: per fi podrem veure la segona part d'El sur!
Recordem com acaba el mític film del director basc. Estrella, l’adolescent que acaba de perdre el pare, prepara una maleta amb tots els objectes –un bitllet de tren, el pèndol, les postals antigues– que l’han acompanyada durant la infància i que l’han de guiar finalment a conèixer el sud. Llavors tanca la maleta, aixeca el cap, ens mira, i s’acaba El sur.
Al guió original, Estrella feia el viatge de debò i allà –crec que era a Sevilla– es (re)trobava amb la gent, els carrerons, la llum, els orígens desconeguts del seu pare. Però el productor va creure que amb la part que havien rodat al nord ja en tenia prou, i va deixar el sud fora de camp. El sur esdevé així una obra incompleta, i no obstant una obra mestra. És una obra mestra perquè està escapçada, diuen molts; perquè deixa a la imaginació de l’espectador la meitat que falta.
Carla Simón va perdre els seus pares de sida quan era petita i en el seu primer film ens explicava la intimitat d’una nena que no entén gaire què ha passat, fins que ho entén i plora. Ara aquesta nena s’haurà fet gran, i gràcies a les cartes que la seva mare enviava des de Galícia, emprendrà el viatge per resseguir la memòria incerta del seu pare. Les comparacions em semblen inevitables, sobretot entre dos cineastes tan pròxims espiritualment. Així com Estiu 1993 a molts ens va semblar una parenta privilegiada d'El espíritu de la colmena, no dubto que també serem uns quants que entrarem a veure Romería pensant que d’alguna manera per fi podrem conèixer la part d'El sur que un dia un productor ens va escatimar.
Com els records, tinc la sensació que els films que ens han marcat a poc a poc van ocupant el territori d’allò imaginat; una mica perquè quan hi tornem mai els trobem exactament on els vam deixar. I al revés, els films imaginats –com la segona part d'El sur, El embrujo de Shanghai, o El Quixot d’Orson Welles– de tant imaginar-los, ja formen part de les coses viscudes de debò.
És fort adonar-se que la majoria de les pel·lis de la nostra vida només són imaginades. Els meus avis materns, per exemple, es van conèixer per carta; mentre ell s’hi escarrassava (era un home sensible, un poeta, em deien), ella es dedicava a respondre lacònica i pulcra. Quan per fi es van poder conèixer en directe, es veu que la meva àvia va arrufar el nas. La noia era molt guapa; el noi no era precisament Gary Cooper. Però bé, es van casar, i van tenir set fills. Després, el meu avi va morir relativament jove, fins que anys més tard, en un arravatament de mal humor o de desesperació, l’àvia va cremar –crec que simplement les va estripar i llençar a la brossa, però és més romàntic imaginar que les va cremar– totes les cartes.
Dels disset nets, no sé quants ens hem quedat realment amb les ganes. Calculo que només dos, però de debò que cada dos per tres lamentem no poder tenir les cartes entre les mans. Ens ho hem d’imaginar; que les despleguem, que les llegim. Estimada Engràcia, avui no estic bé. Per cert, amb la majoria de cosins fa una pila d’anys que no ens veiem, i a ells tampoc em queda més remei que imaginar-me’ls.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
