Ara farà uns cinc anys –i no em puc creure que ja faci cinc anys, em tiraria per terra si no fos que soc en un Vivari–, l’editora Eugènia Broggi em va convidar –amablement– a escriure una novel·la per al seu segell juvenil de l’Altra Tribu, que en aquells moments començava la seva singladura, i de manera intuïtiva m’hi vaig posar pensant que havia de fer una cosa que pogués agradar als seus fills, però també a ella, que s’havia fet gran llegint obres on els protagonistes també es feien grans, tipus The outsiders, Quin dia tan bèstia, Matar un rossinyol, o Quan un toca el dos, llibres que ja en el seu moment no només van ser lectura de púbers, sinó també d’alguns adults enyorats. Naturalment, no sé si per principis o per incompetència, vaig ser del tot incapaç de fer una obra juvenil i prou, i molt em temo que justament va ser per això que vaig rebre el vistiplau de l’Eugènia i alhora dels seus fills.
Recordo que quan era nen, com que a casa només teníem una pantalla i aquella pantalla amb prou feines tenia dos canals, els films que feien per la tele els miràvem tots junts –obviant els dos rombes si calia– i el mateix fèiem al cine d’Ullastrell els diumenges a la tarda, i això va fer que amb prou feines vuit, deu, dotze o catorze anys, amb els meus germans i amics del poble ens empasséssim –literalment, com ens empassàvem la regalèssies negres i vermelles i els quicos– pel·lícules com Ningú no és perfecte, El tercer home, El sur, El cop, Lladre de bicicletes o Rocco i els seus germans, i anéssim a dormir o sortíssim tots del cinema –grans i petits, vull dir– igual de satisfets i trasbalsats.
No és per res nostàlgia d’un temps extingit, sinó la constatació que el territori comú de lectures o cinema em fa l’efecte que s’ha reduït moltíssim, sinó diluït del tot. Avui, els llibres que són per a adolescents ja no són per a grans i a l’inrevés, i excepte el que se’n diu cine familiar –concepte horripilant, estrepitós, degollaria sense escrúpols ara mateix a qui se’l va inventar–, una mica passa el mateix amb el cinema. El mercat la sap molt llarga, ui si la sap llarga el mercat!: si dividim, deu pensar, multiplicarem el nombre de consumidors. Si delimitem bé les fronteres de les edats, dels gèneres i etcètera, multiplicarem els consumidors i per tant els beneficis. M’ho invento tot, és clar. No en tinc ni idea si això és així, excepte que el concepte cine familiar és horripilant, i encara són més horripilants les pel·lícules que s’hi aixopluguen.
I aquí és on vull anar a parar. ¿Què hauria fet de bo gent com Jean Renoir, Billy Wilder, Françoise Truffaut, Federico Fellini o Carla Simón si en el seu moment els productors o el mercat o qui fos els haguessin invitat a fer cine familiar? Ningú no és perfecte no és cinema familiar, i en canvi la miràvem tota família junts amb una fruïció secreta i compartida. Au revoir les enfants, del Louis Malle no és cine familiar, i recentment l’he pogut veure amb els meus dos nebots i el meu fill i ens ha commogut. Dersu Uzala no és cine familiar, i poques pel·lícules poden unir més que Dersu Uzala.
M’agradaria, en els propers tomàquets verds fregits, parlar d’algunes pel·lícules no especialment conegudes –encara que això va per barris– que, lluny de les bones intencions del cine familiar –lluny de les bones intencions en general–, les poden veure al mateix temps pares i fills, oncles i nebots, o avis i nets.
