No sé a quina distància s’han de mirar els toros perquè t’agradin una mica. Però, sens dubte, a la distància a la qual els ha filmat l’Albert Serra a Tardes de soledad, és difícil que et puguin agradar ni tan sols una mica. Em va fer molta pena el toro tota l’estona, cadascun dels sis o set toros que el torero va matant al llarg del film. Aquell llengua fora, el vaivé desorientat. Però si el toro fa pena, el torero fa llàstima. Aquella llengua fora, el vaivé desorientat. Com s’assemblen, de vegades! I com pateixen. El toro no sap que ha de morir, però igualment pateix molt. El torero sap que pot morir, i potser encara pateix més.
Andrés Roca Rey és un noi jove, bonic, noble, femení, que quan el vesteixen sap guardar-se el paquet sense donar cap importància al paquet, amb una mirada plena de dubte i de por, que sap contraposar amb un coratge encomiable. Em trec el barret. Un parell de vegades el toro l’envesteix de valent i no el mata de miracle. S’hi juga la vida, i se la juga de debò, a cada corrida. Més d’una vegada em va fer pensar en un d’aquells gladiadors de l’imperi romà, que sortien a la plaça altius i arrogants, només per dissimular la condemna gravada al rostre.
No tots estem fets per ser toreros. ¿Com és que l’han deixat arribar fins aquí, a Roca Rey? ¿En quin entorn ha hagut de créixer per no trobar l’obstacle de pares i avis, oncles, o germans? No m’imagino, per exemple, cap pare o mare del Fructuós Gelabert –una escola pública que hi ha a la dreta de l’Eixample– deixant que el seu fill o filla es faci torero o torera. ¿Quants toreros o toreres deuen haver sortit de l’Eixample? Podria entendre el somni d’un adolescent de seguir aquest camí. Poca broma amb l’aura d’un torero. No puc entendre que el seu entorn li ho permeti. Hi ha d’haver alguna cosa molt forta que se m’escapa. Tradició, en diuen alguns. Art, en diuen uns altres. Combat entre la vida i la mort. Potser sí. Jo més aviat hi veig la mateixa forma de patriotisme cec que porta un jove a allistar-se a l’exèrcit per anar a la guerra.
En canvi, el toro m’ha fet pensar moltíssim en Matar un rossinyol, novel·la i film. El toro en el rossinyol, vull dir. Malgrat el seu aspecte, un toro és innocent com un rossinyol. I això a la pel·li de l’Albert Serra es veu amb una claredat que esborrona. Abans he dit que no sap que ha de morir, però en alguns plànols de Tardes de soledat et fa l’efecte que si no ho sap, segurament ho sospita. Hi ha una tristesa molt íntima en el seu posat, la derrota acceptada. Lluita perquè l’obliguen a lluitar, però ja es veu que no en té ganes. Li claven unes quantes banderilles, li ensenyen el capote, i al final s’emprenya i acaba envestint, primer en un sentit i després en un altre. De fonsa se senten els típics oles. Però no gaires, perquè de seguida la gent també xiula, crida, s’enfada amb el torero si no s’apropa prou al toro, l’esperonen igual que fa un moment els banderilleros han esperonat el toro.
Quan vaig sortir del cine vaig pensar que la pel·lícula no m’havia agradat gaire, però ja han passat uns dies i no aconsegueixo oblidar-me’n. La veig com un bon conte: l’important queda fora de camp, no es veu. Ho has de posar tu. A més, com a testimoni d’una festa en extinció crec que també funciona. I si venim d’aquí, està bé saber-ho. Això sí, m’hauria agradat que en algun moment el toro i el torero es miressin. Però que es miressin de debò, als ulls, al fons dels ulls, i que entenguessin per un instant que estan units per la mateixa fatalitat.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
