La tortura d’haver d’anar a missa al matí es veia àmpliament compensada per la sessió de cinema que teníem al vespre. Els assistents érem gairebé els mateixos, però la predisposició era tota una altra. L’autèntica fe es respirava més a la sala fosca que a l’església. El sermó de mossèn Ramon no es podia comparar amb les lliçons de Vito Corleone, o amb les de Vittorio Gassman al passerell que el guia a Profumo di donna. Recordo les rialles escandaloses del tiet Cinto, uns brams que seguien una bona estona quan ja tothom havia deixat de riure. A diferència de l’ofici del matí, la distribució no era els homes en un costat i les dones en un altre, sinó que les criatures seien davant de tot, a continuació veníem els adolescents (els nois just per darrere les noies per poder llençar-los quicos, que se'ls enredaven entre els cabells) i per darrere la resta del poble més o menys barrejat. Ara ja és un món extingit, però durant uns quants anys el cine a Ullastrell i a tants poblets d’arreu tenia una funció social de trobada, i pràcticament suposava l'única finestra al món que tenien pagesos, padrines, escolanets i galifardeus, una possibilitat d’escapatòria provisional per a la construcció de somnis que amb una mica de sort duraven fins l’endemà al matí.
Quaranta anys abans, en un poble de mala mort de la meseta castellana, just acabada la guerra civil, arribava el camió del cine. “Esta tarde, en el ayuntamiento, a las cinco”, anuncia la pregonera amb la cantarella tan coneguda. “Habrá una función de cine con la película El doctor Frankenstein, el precio de la entrada será de una peseta para los mayores, y dos reales para los menores”. La sala de l’ajuntament és una habitació buida amb la vora de la pantalla pintada a la paret. Un per un, van entrant els vilatans, cadascú portant la seva cadira, alguna velleta el braser i tot. Les criatures seuen davant. El projectista apaga l'única bombeta de la sala i de dins la pantalla apareix un home vestit de frac per presentar el film. De cop i volta es fa el silenci. No hi ha cap dona que no vagi vestida de negre. No hi ha cap home que no porti boina i que no tingui encesa una cigarreta a la boca. “Els productors i el director de la pel·lícula –diu amablement l’home del frac– els volen fer una advertència: es tracta de la història del doctor Frankenstein, un home de ciència que va intentar crear un ésser viu, sense saber que això només ho pot fer Déu.” Entre la colla dels nens i nenes del poble destaca l’Ana, una nena d’uns cinc anys amb uns ulls negres immensos. Sense els ulls de l’Ana, no s’entendria El espíritu de la colmena, ni la història del cinema espanyol. El viatge iniciàtic que hem fet no pocs espectadors cap a una altra mena de cine el vam fer a través d’aquesta mirada. L'Ana ens presta els seus ulls perquè d’alguna manera hi puguem tornar a veure com hi vam veure un dia.
A l’altre film, el que transcorre en blanc i negre per la pantalla del cine del poble, ara veiem una nena recollint flors a la vora d’un llac, fins que entre uns matolls apareix un home estrany, gros, lleig, maldestre. La nena de primer s’espanta una mica, però de seguida s’aixeca, li agafa la mà, se l’enduu a la vora de l’aigua i li regala una flor blanca. En aquests moments, els ulls de l’Ana –que no sap que l’estan filmant– s’esbatanen en una emoció única, indescriptible. Víctor Erice, el director del film, sempre ha dit que és la millor escena que ha rodat mai, justament la que no estava escrita al guió. A l’altra pantalla, el monstre agafa tot meravellat la flor que li ofereix la nena (als ulls de la nena no és un monstre; seria un monstre als ulls del pare de la nena, però en aquests moments no hi és per cridar: filla, vigila amb el monstre!), i tot seguit imita la seva amiga i comencen a tirar flors a l’aigua. El monstre sembla gaudir d’allò més, però de cop, quan es veu les mans tan buides, se les mira com si no sabés què fer amb elles. La següent imatge ja serà la del pare de la nena duent en braços la seva filla morta, davant l’estupefacció de tot el poble. A la sala de cine, els ulls de l’Ana no comprenen què ha pogut passar, si el monstre semblava bo.
A la nit, ja l’hora d’anar a dormir, després de la pregària, l'Ana li demana a la Isabel, la germana gran, per què el monstre ha matat la nena, i per què després l’han matat a ell. I la Isabel li diu que no estan morts, que en el cine tot és mentida. Però de seguida –perquè el seu esport preferit és fer por a la seva germana petita– afegeix que ella coneix el monstre, tot i que la gent no el pot veure, perquè només surt per la nit. “¿És un fantasma?”, pregunta l’Ana amb aprensió. “No, es un esperit”, respon la Isabel. La vida de l’Ana es veu de cop i volta trasbalsada de dalt a baix. Als seus ulls no existeix la frontera entre ficció i realitat. El joc i la vida són una única cosa, i des de l’endemà mateix començarà a buscar les petges del monstre. Les primeres les trobarà en un casalot abandonat de les afores del poble. Són dos solcs inscrits al terra. A la terra erma. L'Ana hi posa un peu al damunt, per comprovar-ne la grandària. Després aixeca el cap, i quan mira al seu voltant –cap a l’extensió d’una Espanya tan profunda de la qual no se n’endevina ni el fons– sent una esgarrifança de basarda i atracció irresistible per la proximitat del monstre. Sense saber-ho, l'Ana sap que està perduda, així com sap que no pararà de buscar-lo fins que el trobi i li pugui oferir la flor més bonica.
(Nota a peu de pàgina. Increïblement, aquesta obra incomparable de Víctor Erice es pot veure a Netflix. I El sur, també).
