La meva versió és que ni el mateix Burt Lancaster es pensava que fracassaria en el desafiament de travessar nedant totes les piscines del comtat fins arribar a casa seva. Segur que s’havia llegit el conte de John Cheever –a Catorze el teniu sencer, podríeu començar per aquí–, segur que s’havia llegit el guió del film, i a més ja sabia el que era interpretar el personatge d’un home que un dia ha tingut tota la força i el desig i de cop –quasi de cop– sent la melangia de tot el temps passat, que ja no serà més el seu. Recordem sinó la imatge al final del gran clàssic de Visconti, El Gattopardo: quan després d’haver ballat un últim vals amb la joventut i bellesa encarnades per la Clàudia Cardinale, ja de camí cap a casa, fa parar el carruatge, surt a trenc d’alba per agenollar-se davant de la primera estrella del matí i diu allò de: “Oh, estel, fidel estel, ¿quan et decidiràs a donar-me una esperança menys efímera?”.
I tot i així, m’imagino el moment en què el gran actor de Hollywood rep la trucada del productor, dient-li, nano, ¿vols fer una pel·lícula en la qual t’hauràs de passar tota l’estona en banyador –en banyador petit, no pateixis– saltant de piscina en piscina amb l’objectiu de tornar a casa teva nedant, però que durant el viatge t’aniràs desfent físicament i moralment, i hi arribaràs arrossegant-te? I ell, amb aquella mena d’arrogància infantil tan bonica que el caracteritzava, accepta el paper amb el convenciment secret que el personatge –el Ned Merril– potser no, però ell sí que se’n sortirà en aquest repte d’arribar a l’última piscina amb totes les forces intactes.
Ho he mirat i, quan va rodar el film, Burt Lancaster ja té cinquanta-tres anys, els cabells li comencen a clarejar i té les arrugues que toquen, i tot i que el seu cos conserva les formes de l’atleta que va ser, es nota l’esforç del melic per tensar l’armadura. La pel·lícula comença amb l’aparició fulgurant del mite americà, ja amb eslip, colant-se al jardí amb piscina d’uns vells amics. Sens dubte és l’estrella que coneixem, fatxenda, simpàtica, amorosa, forta; ajaguts en dues gandules, whisky en mà, el seus amics celebren tornar-lo a veure’l i veure’l tan bé, alhora que li expliquen desganats la festa del dia abans. “Tranquil, Ned, no et vas perdre res –li diu ella–. Els mateixos acudits, les mateixes cares, ens coneixem tant que ja ni tan sols coquetegem”. I llavors el gran Burt Lancaster se la mira amb una tendresa infinita i li diu: “Jo hauria coquetejat amb tu”.
Ens trobem davant d’un idealista de la pitjor mena, és a dir, un il·lús. Després es gira per mirar enllà, i quan observa el dia que fa –pura llum d’estiu–, quan observa entre l’extensió de prats i boscos la successió de piscines privades que s’estén fins a casa seva, a Ned Merril li ve com un arravatament místic i se li acut la fabulosa idea de fer-les nedant i donar una sorpresa a la seva dona. I davant la perplexitat dels seus amics, s’encamina fins a la vora de la piscina i s'hi capbussa.
Jo un dia, en una festa d’aniversari a Matadepera, també em vaig tirar de cap a la piscina amb l’estil del Burt Lancaster, i després de creuar-la amb un vigor fingit, vaig sortir d’un sol impuls de braços –sense posar els genolls a terra, vull dir, com ell– i vaig seguir corrents fins a la torre de més amunt, on vivia una noia que jugava a hockey herba amb l’Egara –la Jana Sagarra–, però a l’intentar saltar la tanca no em va sortir a rebre ni ella, ni el seu pare, sinó el gos.
Quan has tingut aquesta mena de poder al cos –quan has confós el poder del cos amb el poder de l’ànima–, les trompades que et té preparades el futur poden ser olímpiques. Com si estigués immers en una mena de somni estrany, a Burt Lancaster no li surt a bordar cap gos, sinó que va creuant piscines sense dificultat fins que es produeix el primer ensurt en aquest matí aparentment gloriós. ¿Què hi fas a la meva piscina?, li demana la propietària amb un to que és ple de retret i d’odi per un episodi del passat. Ell se la mira tot confós, com si no sabés de què li parla. I de fet no sap de què li parla. Al lluny trona. Som a finals d’estiu, i no sembla que el Ned Merrill se n’hagi adonat. ¿Està perdent la memòria? Al film tot és real i al·legòric al mateix temps. Com a la vida mateixa, amb la diferència que a la vida l’al·legoria no la veiem fins que ja és tard. Al film els trons són trons, i alhora simbolitzen el final definitiu de la joventut; el fred és el fred, però alhora representa l’esgarrifança del temps. Estem en el moment de la història que, en paraules de Cheever, el protagonista havia cobert una distància que feia impossible el retorn. Ho acaba de descobrir Ned Merrill i, per la mirada que fa, veiem que també ho acaba de descobrir Burt Lancaster. No és que s’adoni que s’ha fet gran; ni que ja no té edat per això o allò. És una revelació més intima: del que s’adona és que no ha construït res de debò, ni una autèntica família, ni cap amor de veritat, ni res.
Abans del final, Ned Merrill es troba amb un nen sol a la vora d’una piscina buida. Això de primer suposa un contratemps –¿com s’ho farà per creuar-la nedant?– però de seguida li proposa al nen de creuar-la junts a peu i movent els braços com si nedessin i al sagal li sembla molt bé. És un nen especial, que li reclama l’atenció que no ha tingut pels seus fills. Quan el protagonista s’allunya –cada cop més malmès, ja quasi sense forces– sent els grinyols del trampolí i torna esverat, convençut que el nen està a punt de tirar-se a la piscina buida. “¿Però com vols que em tiri si la piscina no té aigua?”, li pregunta el nen tot sorprès. El Ned se’l mira esparverat. I de cop i volta sembla que entén que tot el que ha viscut només ha estat un miratge. I és en aquests moments, que al Ned Merrill –és a dir, a Burt Lancaster– li apareix al fons dels seus ulls blaus l’espurna de perplexitat i de malenconia invencible que fa tant mal, i nosaltres, els espectadors, ens traiem el barret
.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
