De vegades, ensopegues per casualitat amb uns versos, i et passes el dia entre tocat i remogut, donant-t’hi voltes. “I’m so tired of you America”, cantava l’altre dia Rufus Wainwright a la ràdio, i tot que vaig pensar que ho deia arran del que està passant als Estats Units, en realitat la cançó –Going to a town, fabulosa tota ella– és del 2007. Ell, que no ha amagat mai la condició d’homosexual, ja expressava llavors el seu malestar profund amb un país cada cop més intolerant amb els altres, i quan dic els altres vull dir l’altre. Jo crec que som uns quants els que de fa temps estem cansadíssims d’Amèrica.
Amèrica és un vell prematur. Malcarat, prepotent, desconfiat, i masclista. Amèrica és el poble del costat, que deia Enric Casasses. I és cert. Estem tan a prop d’Amèrica, que en poquíssims segons ja ens arribava la flaire dels boscos cremats de Hollywood i les corredisses de les seves estrelles. Ni quan es va cremar Montserrat hi van dedicar tants minuts els mitjans. “Ja era hora que es cremés Hollywood!”, m’escrivia un amic al mateix temps que jo li escrivia el mateix. No es pot calcular el mal que ha fet el Hollywood de les últimes dècades al cine. Només ell i els bancs sabrien com calcular-ho. Jo mateix hi hauria calat foc. Puc acceptar que Lamine Yamal pugui guanyar tots els diners del món: perquè juga amb qui juga i fa els gols a qui els ha de fer. Però em costa horrors acceptar la riquesa indecent de gent com Tom Hanks, Sandra Bullock o Tom Cruise. ¿Què han fet, a part d’un grapat de males pel·lícules? Pot semblar que faig broma, però potser no en faig del tot. A poc a poc s’ha anat produint una uniformització del llenguatge cinematogràfic, i del llenguatge audiovisual en general, que em demano si és la causa o la conseqüència d’altres uniformitzacions. ¿Quin espai s’està donant a la diversitat de veus, de mirades i colors?
L’altre dia, a TV3 van fer 20.000 espècies d’abelles, ni més ni menys, que és un film rodat en basc, castellà i francès, i la van passar sense manies doblada al català, i de cop em vaig trobar –abans d’apagar la tele– sentint les mateixes veus dels telefilms del diumenge a la tarda, o de qualsevol altre film americà.
Després de la gran festa dels Gaudí, ara vindrà la gran festa dels Goya, i després la gran festa dels Oscar. És com el joc de les nines russes, però a l'inrevés. ¿Què en surt de la nina més petita? Nines idèntiques, però més grans. Les pel·lícules que omplen les taquilles i guanyen els premis quasi sempre són intercanviables: com intercanviables són els discursos, els somriures, els posats d’ells i d'elles. Mentrestant, els accents es van perdent pel camí, es difuminen o moren, i alguns fins i tot són perseguits.
A Going to a town, Rufus Wainwright es queixa d’una manera molt més poètica: “¿De debò creus que pots anar a l’infern per haver estimat?” Doncs sí, potser no pel teu compte, però ja veuràs que algú tard o d’hora t’hi acabarà portant, a l’infern.
La matinada del 3 de març estarem atents a la gala dels Oscar. Quan arribi el torn del premi a la millor actriu diran el nom de Karla Sofía Gascón, i llavors serà quan repicaran els tambors de l’emoció, i molts pensarem que tant de bo l’Oscar vagi a parar a ella, encara que no sigui del Barça, encara que no faci una bona botifarra quan surti a fer el discurs, encara que tota la platea acabalada comenci a aplaudir amb ganes, i alguns fins i tot es posin drets. Uns altres versos de la cançó són aquests: “Et vas aprofitar d’un món que t’estimava. Me’n vaig a un lloc que ja ha estat cremat. Estic tan cansat de tu, Amèrica.”
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
