Més o menys cap a la meitat d'El sur, de Víctor Erice, Estrella, la nena protagonista, treu la bicicleta del jardí de casa seva i s’allunya carretera enllà, fins que al cap d’un moment veiem que ja torna. És una el·lipsi prodigiosa. De la nena ja no en queda res, ara és una adolescent d’uns catorze anys, solitària, més aviat desencantada, amb les esperances que toquen, però secretes, disposada per fi a conèixer el seu pare. A El riu, de Jean Renoir, la nena adolescent s’acaba d’enamorar per primera vegada i com que es troba lletja, li diu a la seva mare, mama, jo no sabia que créixer fes mal, i de cop la seva mare li pregunta, ¿i què saps tu de la vida, Harriet?
Se n’han fet uns quants, i bons, de films sobre viatges iniciàtics cap a l’adolescència. Si l’equip de rodatge –si l’espectador– té paciència, de vegades quasi pots veure en directe com aquell nen o aquella nena travessa la porta de la infància per passar a ser una altra cosa. Fa anys vaig tenir la sort d’assistir a la projecció d’una de les primeres versions de La leyenda del tiempo, d’Isaki Lacuesta. En acabar, ens vam mirar els uns als altres, sense saber què dir. Faltava alguna cosa. La pel·lícula estava plena de grans moments, però faltava alguna cosa. Van decidir donar-se temps, fins que van tornar a Cadis i van veure que els nens protagonistes s’havien fet grans: els havia canviat la veu, els havia canviat la cara, fumaven. En comptes d’acostar-s’hi, però, Lacuesta va decidir col·locar la càmera a una certa distància, i així som testimonis d’un dels finals més autèntics i colpidors del cine espanyol.
Hi ha pares i mares que tenen la mania de fotografiar i filmar permanentment els seus fills, i quan endevinen que estan fent el canvi, encara s’hi apliquen més, cosa que sovint provoca la fúria dels púbers, que els amenacen de llençar-los la càmera pel balcó, o de tancar-se a l’habitació per no sortir-ne mai més. Jo me’n recordo que amb catorze, quinze, o setze anys, em tancava al lavabo, fins que el meu pare forçava la porta i bramava, què fas!? Què vols que faci, si tinc catorze anys!? em venien ganes de tornar-m’hi, mentre el maleïa amb tota l’ànima.
Les transformacions de vegades són silencioses, però sovint també són cridaneres, si no pregunteu a un cuc de seda quan comença a fer el capullo. Al cor de totes les grans transformacions podem trobar dosis de violència. A La lengua de las mariposas, el nen es fa gran de cop quan els seus pares li demanen que cridi, que insulti el seu mestre estimat, que li tiri pedres, mentre se l’emporten amb el camió dels empestats. “Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma, con nuestros rencores y nuestro porvenir”, canta Serrat a Esos locos bajitos. I això sovint és un problema. Primer pels pares, perquè veiem amb una certa pena com els fills se’ns acaben assemblant més del que voldríem; i segon pels fills, que no ens ve gens de gust assemblar-nos als pares.
Potser perquè no té pare, a Cinema Paradiso, Totó és un nen llestíssim i entremaliat que estableix una relació molt especial amb Alfredo, el vell operador del cinema del poble. De primer Alfredo s’hi resisteix –potser perquè no té fills–, però el nen és tossut, i Alfredo li acaba ensenyant l’ofici. Una nit, el conco astut té l’acudit d’obrir la finestra del quarto de projeccions i projectar la pel·lícula a una de les façanes de la plaça del poble perquè ningú es quedi fora. La màgia que es produeix és absoluta. La gent riu, aplaudeix, escridassa el veí del balcó que s’ha colat sense permís dins la pel·li. Alfredo i Totó es miren amb la complicitat d’un pare i un fill. Però de cop es cala foc al cel·luloide i l’incendi suposa la fi del vell cinema. Alfredo es queda cec. El nen desapareix, i en el seu lloc apareix un noi que ha heretat la mirada, la passió.
Al final del film, Totó, convertit en un director de cinema de prestigi, torna al poble per assistir a l’enterrament del seu mestre estimat i a la tornada se’n porta de regal una bobina que li ha deixat. No descobreix de què es tracta fins que s’asseu a la seva sala de cinema particular. De sobte, inesperadament, davant dels ulls atònits de Totó, comença a desfilar la renglera infinita de tots els petons censurats de la seva infància –i no em feu triar, però si em feu triar sens dubte em quedo amb el que es fan la Silvana Mangano i el Vittorio Gassman– i aquell nen que es va fer gran al cine, finalment, plora.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
