Avui he tornat a la Filmoteca. Feien Els promesos d’Ermanno Olmi –una meravella–, i a la sortida m’he trobat Woody Allen i hem estat xerrant una estona fins que m’he adonat que no era Woody Allen. Cada cop que vaig a la Filmoteca, penso en aquella escena d’Annie Hall, on el comediant de Nova York i la Diane Keaton fan cua al cine amb el cartell d’una pel·li del Bergman al darrere. Mai ha sigut tan jove com a Annie Hall, el Woody Allen! Tinc la sensació que molta gent creu que la Filmoteca és més aviat el destí incert de jubilats desvagats, o d'intel·lectuals de pacotilla, quan en realitat és un dels territoris propis de l’adolescència en el sentit més ampli. Sempre he pensat que el cinema no el descobreixes de debò fins que has anat unes quantes vegades a la Filmoteca. Jo mateix hi vaig fer el meu viatge iniciàtic, quan era a l’avinguda de Sarrià. Riu-te’n dels primers amors, la mort d’algun ésser estimat o el descobriment del sexe. A la Filmoteca hi pots trobar tot això i molt més. No vaig saber res, per exemple, de Kenji Mizoguchi fins que vaig anar a la Filmoteca, ni de Béla Tarr, ni de Satyajit Ray. Pocs enlluernaments es poden comparar a l’experiència de veure Il Gattopardo –amb tota la pols de Sicília–, o The Last Picture Show –amb tota la pols de Texasville–, o L'intendent Sansho –amb tota la pols de l’exili– en pantalla gran.
L’altre dia em va arribar la programació de la Filmoteca de la Generalitat 2025. Llegeixo una sèrie de noms i no els conec de res. Això m’emociona. Tres noms de dones. Tres pioneres. Més avall llegeixo els noms d’Albert Serra, Isaki Lacuesta i Amanda Villavieja. I encara m’emociono més. Amb l’Isaki i l’Amanda coincidíem de joves –de molt més joves, vull dir– sovint a la Filmoteca i ja es veia que la feien servir com a escola de cine i de vida, alhora que ens preparava per veure posteriorment les obres de Serra. Anys més tard, vaig tenir el privilegi de passar uns dies a Cadis durant el rodatge de La leyenda del tiempo, i encara conservo intacta la llum de San Fernando, el del viatge i la pel·lícula. En la introducció de la programació hi diu això: “mot indiferent a frontera, divers i plural, al cinema hi caben tots els imaginaris i sensibilitats”.
Ara que és al cor del Raval, una altra de les gràcies d’anar a la Filmoteca és que la pel·lícula comença molt abans d’entrar a la sala i no s’acaba fins molt després. Abans, has de creuar els carrerons neorealistes del barri vell amb la mateixa confiança amb què la Caputxeta creuava el bosc. Després, perdre’t de nou pels carrers mesclats ja amb el paisatge del film, el principi de la nit, les Rambles com a destí o origen, una birra a la barra d’un bar amb el Woody Allen de torn, o millor encara amb la Diane Keaton. Has de tornar a la Filmoteca.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
