Si hagués de dir la pel·lícula que més ens va impactar durant aquells anys de preciosa pubertat al cine del Serrall, potser em decantaria per L’home elefant, de David Lynch. Devia ser un diumenge de tardor, no teníem més de catorze, quinze anys. Vam entrar a la sala fosca d’una manera i en vam sortir completament transformats, fins al punt que crec que alguns de nosaltres encara avui no ens hem recuperat.
Sense anar més lluny, per exemple, la Gemma de cal Ventura una vegada em va confessar que no s’havia casat mai ni res perquè s’ha passat la vida buscant un home de la noblesa de l’home elefant i em vaig limitar a contestar-li que l’entenia perfectament.
Durant uns dies jo mateix vaig viure amb el sentiment que era urgent trobar-lo i fer-me’n amic, dir-li que no m’importava gens el seu aspecte, però com que no el vaig trobar, al final el vaig substituir per l’amic imaginari de tota la vida, i vaig jugar a defensar-lo de la vilesa del món.
Quan ens vam ficar al cine, no sabíem res de res, excepte que anàvem a veure l’home elefant. No un film titulat L’home elefant, sinó directament l’home elefant. Aquesta era la nostra motivació i asseguraria que la del poble sencer. Fins i tot mossèn Pere es delia per veure l’home elefant, aquella tarda.
No me’n recordo bé, però m’imagino que a la cua de les llaminadures qui més devia fer el burro, imitant el so i els gestos dels elefants, devia ser el Quim Porta. Recordo amb més precisió l’expectació dels instants previs. Si era una pel·li de por, havíem de fer-nos passar els nervis d’alguna manera. ¿És de por? ens demanaven els més petits amb aprensió. Clar que és de por, contestàvem nosaltres. No és de por, però sí que és de por, ens corregia el tiet Quico des d’una de les rengleres de darrere, sempre irònic i didàctic.
Tampoc recordo si durant els primers minuts de projecció va haver de venir el tanoca de l’agutzil –com feia quasi cada diumenge– amenaçant-nos de fer-nos fora si no ens estàvem quiets, perquè de seguida ens vam capbussar en la història de John Merryck, per tot el món conegut com l’home elefant.
Som a l’època victoriana. Frederick Treves –és a dir, Anthony Hopkins– és un cirurgià de la Royal London Hospital que s’ha apropat a un circ ambulant assabentat que en una de les parades exhibeixen l’home elefant. El propietari de l’espectacle –el propietari de l’home elefant– de primer li diu que no l'hi vol ensenyar, però el doctor li ofereix diners i acaba cedint. Els espectadors tampoc l’hem vist, encara. I de moment tampoc el veurem ben bé. El que veiem és l’estupefacció del Hopkins –absoluta, grandiosa– i finalment els seus ulls amarats de llàgrimes. “¿Per què plora?, em va preguntar a cau d’orella el meu germà petit. “Perquè mai abans ha vist un home elefant”, li devia dir jo o alguna cosa així, sense tenir ni idea de les raons d’aquella commoció.
Després d’acabar de subornar al propietari, aconsegueix que l’endemà l'hi portin a l’hospital per estudiar-lo. Perquè la gent no s’espanti, l’home elefant es mou amb una túnica negra i una mena de sac blanc al cap, amb una petita finestreta des d’on s’endevina un ull esporuguit. El doctor és un home fred, ponderat, acostumat als casos més extrems, però mai ha vist res semblant i vol fer les coses a poc a poc. Després d’asseure’l davant seu i fer-li una sèrie de preguntes sense èxit (John Merrick està molt espantat i amb prou feines deixa anar unes respiracions asmàtiques), s’aixeca, s’hi acosta amb cautela, li diu que no tingui por i aconsegueix treure-li el sac sense trobar cap resistència. Al cap d’uns dies, ja amb el diagnòstic a les mans, ara és ell qui l’exhibeix –amb una barreja d’orgull i vanitats mal dissimulades– davant d’una aula plena de metges i científics i la tropa l’aplaudeix amb la precisió amb què aplaudeixen els científics. El seu triomf és evident, però al cap d’una estona, mentre des d’una finestra de l’hospital observa com l’home elefant puja tot sol –ja de nou amb el sac al cap– al carruatge que l’ha de retornar al circ, un col·lega li diu: “No has dit res del seu estat mental”. “Discapacitat profunda de naixement”, respon Hopkins, i aleshores fa una pausa i afegeix: “Vaja, això espero”.
Com les llàgrimes d’abans, el film està ple d’interrogants no resolts al moment, perquè sigui l’espectador qui arribi a les seves pròpies conclusions. ¿Per què ho espera, el doctor? Ho espera perquè sap amb la crueltat amb què l’han tractat els homes des de petit, i només desitja que el seu pacient no tingui la sensibilitat i la intel·ligència per haver-se’n assabentat.
Però, és clar, l’home elefant no és cap monstre –ni tan sols mig elefant– i se n’ha assabentat com ens n’hauríem assabentat qualsevol de nosaltres, siguem elefants o no. I quin mal fa, aquesta revelació! Així, el film, el que ens acaba descobrint no és què s’hi amaga per sota del sac –per tant, no les tares d’un home aparentment massa diferent de nosaltres– sinó les tares d’una humanitat incapaç de veure qui és l’altre, en aquest cas d’adonar-se que darrere de qualsevol ésser humà s’hi pot amagar una ànima sensible, noble, culta, educada, profundament enyorada de la mare, amb un desig secret de ser tractat amb respecte i una mica de tendresa.
A la sortida del cine, ens vam anar dispersant en silenci, encongits. Recordo ulls vermells, mocadors mal dissimulats. Mentre amb la colla ens encaminàvem cap al banc de les moreres, vam veure passar tot apressat el Gustau Domènech. El Gustau Domènech era un dels personatges del poble, borni, lleig, malgirbat, profundament tímid, que parlava amb sons guturals i vivia sol en una casa apartada. La gent del Serrall no el tractava malament, però tampoc el tractava bé. Els grans el compadien o ho feien veure; els petits ens en rèiem o l’imitàvem. Ens el vam quedar mirant. Devia ser fosc ja. A mesura que s’allunyava, la seva figura familiar es va anar desdibuixant i ens vam adonar que qui s’allunyava en realitat no era altre que l’home elefant. I de cop vam sentir vergonya de nosaltres mateixos.
