“Soldadet, valor valor, que depèn de gent com tu la sort del món.”
Manel, La cançó del soldadet
Una dona embolcallada de negre camina d’esma cap als afores d’un poble envoltat de camps de blat. De cop s’atura davant d’un camí que s’estén fins a l’horitzó. Una veu en off ens diu, en rus: “Tant els que tenen el desig de marxar a la ciutat com els que un dia volen tornar al nostre poble fan servir el mateix camí. Ella ja no espera a ningú. El seu fill Aliosha ja no tornarà de la guerra”. Quina bellesa de llengua, el rus! De sobte la pel·lícula fa un salt enrere i ens trasllada al moment que un noi adolescent vestit de soldat fuig escapant d’un tanc enemic. És una persecució una mica còmica, fins que el sagal s’esmuny dins una trinxera, agafa la primera arma que troba, dispara i deixa el tanc fora de combat. Fruit d’aquesta heroïcitat involuntària, el capità el vol condecorar, però el noi pregunta si en comptes d’una medalla pot demanar un permís per anar a veure la seva mare. El capità i els seus camarades se’n riuen de la seva innocència, però l’entenen. ¿Quants anys tens? Dinou, fa Aliosha. Un mapa, demana el capità. ¿On vius? El noi li assenyala un puntet insignificant en una regió veïna. Et dono sis dies. Dos per anar, dos per tornar, i dos per estar amb la teva mare.
La pel·lícula és la peripècia d’Aliosha mentre travessa un trosset d’una Rússia desfeta per la guerra, fins que es trobarà amb la seva mare. Per tant, és un viatge de retorn en tota regla; un viatge de retorn quan amb prou feines has tingut temps d’anar enlloc. No és Ulisses, cansat i vell, qui torna; tampoc és l’Ethan de Centaures del desert, amb un odi tan íntim cap als indis que li impedeix tornar a una llar de debò; ni és el Travis de Paris-Texas que creua el desert sense saber on va. Ni tan sols és Totó, el nen de Cinema Paradiso, que torna quan ja és un home madur, cineasta d’èxit, per assistir a l’enterrament del vell Alfredo, l’operador que l’ha ensenyat a estimar el cinema i que al seu moment li va dir a cau d’orella: sobretot no tornis, no escriguis, no et deixis enredar per la nostàlgia. El nostre heroi és Aliosha, un noi de dinou anys, noble i bo, amb totes les esperances intactes i ignorant de quasi tot, a qui igualment l’espera un viatge ple d’aventures i coneixences.
Vull pensar que la puresa d’esperit de l’Aliosha no és d’una altra època, ni tampoc el seu impuls ingenu. Per veure les seves xicotes, un grup de cinc quintos entre els quals hi havia el meu pare es van escapar l'any 1967 del quarter de València en un sis-cents i, de l’emoció, van fer un parell de voltes de campana i no es van matar de miracle. Dos dies més tard, va ser la meva mare qui va visitar mon pare a l’hospital, abans que el tanquessin quinze dies al calabós. Jo mateix, quan una pròrroga mal demanada em va enviar a Osca a fer el servei militar, vaig sol·licitar un permís de quatre dies per exàmens i me’n vaig anar a la Vall d’en Bas per retrobar-me amb el meu amor platònic, i encara ric quan em recordo passejant-me pels carrers d’Olot al costat del Manel Casado, preguntant a la gent si coneixien per casualitat l’E. B. B. Com l’Aliosha, crec que érem dos idealistes sense cap ideologia greu a la vista, amb la diferència que si ens haguessin enviat a la guerra no dubto que hauríem enfilat pel dret cap als Pirineus.
Aliosha, al seu amor platònic, el troba amagat en el paller d’un vagó de tren de camí cap al seu poble. És una noia amb una trena infinita, heretada de la infància, i de seguida li fa morros i l’adverteix que té xicot i pobre d’ell que s’hi acosti. L’idil·li és fulgurant, un dels més bonics i purs de la història del cine, i de la història en general. Ni tan sols els cal besar-se per saber què voldran fer la resta de la seva vida, i quan s’acomiaden amb el tren en marxa, ella li diu que en realitat no té xicot, i ell crida el nom del seu poble com si s’haguessin de tornar a veure.
Darrera de tants trasbalsos, Aliosha ja ha perdut molt de temps i al final la cursa per veure la seva mare esdevé una contrarellotge frenètica. Creua un riu amb una barca de troncs, i finalment un camió militar que té pressa per tornar al front el porta al poble pel mateix camí que hem vist a l’inici del film. Però quan arriba ningú l’espera. La casa és buida. És el migdia i les dones són al camp, treballant la terra. Ja és a punt de fer mitja volta quan veiem la imatge d’una camperola corrent com una desesperada sota un cel farcit de núvols blancs. És la seva mare, no corria així des que era una nena, mentre corre es desfà del mocador blanc que li protegeix els cabells i segueix corrent. L’abraçada amb el seu fill és de les que fan època. La mare se’l mira, els ulls plorosos, l’acaricia. Aliosha, fill, li diu, vine, anem cap a casa. No puc, respon ell. Només tinc un minut. La mare se’l mira de nou, i de sobte, mentre dissimula com pot la desolació, veu que davant ja no hi té el nen, sinó un soldat que està fent la guerra. ¿Ja t’afaites? li diu. ¿I fumes? Aliosha calla. Ni tan sols té temps de dir-li que pel camí ha conegut una noia. Se n’ha d’anar, de veritat. I de cop, mentre les altres dones assisteixen amb l’ai al cor a l’ultima abraçada, els espectadors comprenem una cosa que ja sabíem des del principi; que Aliosha no ha fet aquest viatge per retrobar-se amb la seva mare, sinó per dir-li adeu.
