Cada cop que entro al metro i veig la gent amb els ulls enfonsats al mòbil, em venen al cap aquests versos de Gabriel Ferreter: “Segur que avui hi havia núvols/ i no he mirat enlaire [...] Que demà me’n recordi”. Hi vaig tornar a pensar l’altre dia després de veure La Chimera al cine; quan me’n vaig adonar que el mòbil –la vida moderna, si ho preferiu– no només ens impedeix aixecar el cap, sinó també abaixar la mirada.
Me’n recordo que de petits fèiem un forat a terra i allà hi trobàvem un món: arrels, pedres, cucs, bèsties desconcertades. “No burxeu tan endins que us poden agafar la mà i no sortir-ne mai més”, ens deia l’oncle Pepet per espantar-nos.
A La Chimera els protagonistes són un grup de desheretats amb cor de criatura, que es dediquen a profanar tombes etrusques per treure’n els tresors funeraris i després vendre-ho al millor postor del mercat negre. Tombarolis, en diuen en aquest racó d’Itàlia. Per la manera que es mouen i fan el burro, segur que es coneixen des de petits, i l’únic que han fet és buscar una manera de seguir jugant sense renunciar a guanyar-se una mica les garrofes. Un dia torna l’Arthur, un noi anglès que s’ha passat un temps a la presó acusat de ser el cap pensant de la colla. No és que sigui el cap pensant, sinó que té la facultat de localitzar tombes amagades al subsol del món. “Aquí” diu quan la té, i de seguida els seus amics treuen el pic i la pala i comencen a foradar el terra.
A part d’una calavera o un fèmur, tant poden trobar una ceràmica com un bust de bronze o un collaret. Mentre la colla rep cada descobriment amb una avarícia infantil, a l'Arthur el domina una malenconia invencible. No busca cap tresor, ell, sinó el fil vermell que un dia es va trencar i el va separar de la Beniamina. La italiana Alice Rohrwacher, la directora, explica que és un film sobre la pèrdua, sobre la presència de la pèrdua. “Sempre pensem la pèrdua com un buit, però en realitat tots n’estem plens, de pèrdues”. La Chimera es pot veure com les aventures d’uns pòtols oblidats, però sobretot és la peripècia d’algú que es mou a les palpentes buscant la seva estimada.
Una nit, aquest grup d’inútils –de vitelloni, que en diria Fellini– es fiquen per una gruta i ensopeguen amb una absoluta meravella. No l’han vist mai, una cosa semblant. Es faran rics segur. És una escultura sencera, la figura d’una dona bellíssima. Mentre l'Arthur la mira als ulls completament esglaiat –li deu recordar la Beniamina–, un dels seus companys dona un cop sec a l’argila de terracota i li arrenca el cap. El botí és immens, i cal anar per parts. Uns dies després pugen al mateix iot on han pujat els milionaris per a qui es farà la subhasta, i al final és l’Arthur qui acaba desembolicant el cap i després de posar a un costat de la balança la seva malenconia incurable i a l’altre l’avarícia dels homes, acaba fent l’únic que faria tota persona que no pot perdre més del que ja ha perdut.
A la sortida del cine, la meva companya em deia que no estava segura que fos una pel·li per a criatures, i jo li deia que depèn, que justament és aquesta mena de films que han de veure les criatures –les criatures adolescents, s’entén– abans que sigui massa tard.
No ho sé. No sé què passaria, per exemple, si un mestre d’ESO s’atrevís amb La Chimera amb els seus alumnes; si nosaltres mateixos ens atrevíssim amb La Chimera amb les nostres criatures. Ens tirarien tomàquets, el més segur. Podem fer la prova amb la pel·lícula anterior d’Alice Rohrwacher, la celebrada Lazzaro felice. Realisme màgic, igual que aquesta. Hereva de la millor tradició italiana dels Fellini, Passolini, Rosselini. A diferència de l’Arthur, aquí el protagonista –el Lazzaro– més aviat té tendència a enlairar els ulls cap a la lluna. Cine a la recerca d’una espiritualitat perduda. Potser alguns de vosaltres ja l’heu vista. Ara es tractaria de compartir-la. Si a la vostra colla de pòtols els agrada, ja els podeu agafar i portar-los a veure La Chimera.
