Poques coses es poden fer amb uns pares sentimentals. De vegades, ni a una simple campana d’escola t’atreviries, quan tens uns pares sentimentals. Les malifetes les has de calcular molt bé i sobretot que mai arribi el moment que els pares et facin seure davant seu i et diguin, ben sentimentalment:
–¿Per què ho fas això, Josep?
En aquest sentit sempre vaig envejar la infància de Francis Truffaut. Menys sentimentals no podien ser, els seus pares. Passaven de tot. Això el feia el nen més agosarat –o més temerari– que he conegut mai, encara que en realitat no el vaig conèixer. Un dia això, un altre dia allò. Després se'n va anar a la mili i quan va tornar va decidir que l'únic refugi versemblant era el cinema. Amb uns pares sentimentals crec que ha de ser molt difícil fer bon cine. I si no, digueu-ho al 98 per cent de directors de cinema nord-americà actuals. Quins pares més sentimentals que deuen haver tingut, els pobres!
El primer film de Truffaut és sobretot una carta d'amor al nen que va ser. “El cinema de demà serà un acte d’amor”, va manifestar el mateix Truffaut. Més tendresa i amor cap a aquesta criatura desvalguda i entremaliada de tretze anys que no para de rebre trompades no hi pot haver. Els 400 cops són la confessió més intima del seu director. Diuen que abans d’iniciar el film, Truffaut buscava un alter ego convincent, però al final el que va trobar va ser un nen amb una mirada pròpia, absolutament genuïna. Jean Pierre Leaud, és a dir Antoine Doinel. A youtube es pot veure el moment que el director entrevista el nen pel càsting, la barreja de naturalitat i innocència de les seves respostes ens revela a l’instant que el paper només pot ser per a ell, però Truffaut li segueix fent preguntes per delectar-se en la troballa.
Si Truffaut buscava la mirada d’un nen, Antoine Donaill és una criatura que es passa el film buscant la mirada d’un adult. No la troba en l’home que li fa de pare; ni en la seva mare, que no l’estima, ni en el professor autoritari i merdós; ni en els vianants d’un París hivernal que no s’estranyen que un marrec com ell no estigui a l’escola. Potser per això –perquè se’l mirin una mica– al final amb un amic decideixen robar una màquina d’escriure, però quan els enxampen tampoc li fan gaire cas. Això sí, l’home que li fa de pare el du a comissaria, i allà l’interroguen, i li prenen les empremtes, i li fan la foto, de cara i de perfil, i finalment l’engarjolen. Hi ha un fons de comèdia molt subtil en aquestes escenes, però el Truffaut ens parla d’un nen que no ha rebut amor i el somriure es nega a sortir. No s’hi està gaires dies, a la presó, però tampoc torna cap a casa sinó que la seva mare demana al jutge si no el pot enviar a un reformatori, si pot ser a prop del mar. I el jutge li diu que d’acord, sempre que hi hagi places.
Ja a l’última part d’aquest viatge iniciàtic, que d’alguna manera també ha estat el de tants espectadors, el nen té una entrevista amb una psicòloga que no veiem, i respon amb la mateixa sinceritat que Jean Pierre Leaud responia a Truffaut en el càsting. "Diuen els teus pares que no pares de dir mentides". "Jo abans deia la veritat, però com que mai em creien, ara prefereixo mentir". Ja que no poden tancar als pares, l’acaben confinant a un centre d’observació de menors fins que un matí d’hivern Antoine Doinel fa l’únic que es pot fer quan et tanquen en un centre d’observació, que és esperar-se a l’hora del pati per esmunyir-te per sota la tanca i arrencar a córrer.
La resta ja és història del cine. Mentre els seus perseguidors reaccionen tard i malament, Antoine Doinel s’endinsa en un bosc espès i humit, primer en una cursa veloç, i de mica en mica en una cadència cada cop més lenta i rítmica, puntejada per la mítica banda sonora de Jean Constantin, ja sense mirar enrere –el passat el té just davant–, són quatre minuts de cine al natural on es dona per inaugurada la nouvelle vague, fins que al final de l’escapada el noi arriba a una platja inacabable i, després de ficar els peus a l’aigua i corroborar que això tan immens i inexplicable només pot ser el mar, no té més remei que girar-se cap a nosaltres i mirar-nos com ningú abans ens ha mirat.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
