Hi havia una vegada una vella que acollia criatures desvalgudes a casa seva, de manera que estigueu ben atents, que qualsevol dia d’aquests us pot acollir a vosaltres. Mentre assajo diferents maneres de començar l’adaptació d’aquest conte de fades, miro retrats de Lillian Gish –la protagonista de La nit del caçador– i m’adono que ja de jove, els seus ulls –la seva mirada aparentment fràgil– desprenien una íntima duresa, la saviesa de la vella en què es convertiria. De petit, mirant retrats de l’àvia Juanita en plena joventut em passava el mateix, no em creia que aquella noia pàl·lida, de pell perfecta, seriosa, vestida de negre a punt de casar-se, fos la meva estimada àvia, però la dolçor a la mirada tampoc amagava la duresa del gest, com si intuís el llarg i difícil camí que la vida li tenia preparat.
Sense ser de cap manera una dona seriosa, no va estar mai per gaires bromes, l’àvia Juanita. La feien riure el Capri, la Mari Santpere i de tant en tant algun dels seus nets. La resta del temps el concentrava a la botiga, a pregar, a remenar el braser i a protegir-nos del mal del món.
Anys després, quan per culpa de les termites vam haver de tirar la casa a terra (l’àvia ja no hi era), entre les runes va sortir una pistola. La sorpresa va ser absoluta. L’avi Arnau era l’home més pacífic del món, i de cop ens vam demanar si la pistola no era de l’àvia Juanita.
La vella de La nit del caçador no té una pistola sinó una escopeta. I en realitat, el film no és la història d’una vella que acull criatures, sinó de dos germans que fugen del dolent de la pel·lícula, amb un feix de bitllets amagats al ventre de la nina de drap de la nena.
Pràcticament a la primera escena veiem el pare del nen, que arriba ensangonat perseguit per la policia. Com que sap que no té escapatòria, s’acosta al seu fill gran, i després de buscar un lloc segur on amagar el botí, li fa jurar que no dirà res a ningú, que aquests diners han de ser per a ell quan sigui gran. Tot seguit la policia se li tira a sobre i el nen pateix l’esglai de veure el seu pare caçat com una bèstia. I aquí és quan apareix Robert Mitchum, un fals predicador (si se’m permet el pleonasme) que s’acosta al pare abans de passar per la forca per demanar-li en nom del Senyor on ha amagat els diners. No aconsegueix que parli, però almenys en treu el nom de la seva dona. Ben plantat, amb una magnífica veu de tenor i el do de la paraula, té un talent extraordinari per lligar-se vídues. I és el primer que fa, només sortit de la presó, amb la mare dels nens. Això és com el conte de la Caputxeta. Tothom veu el perill del llop menys qui l’ha de veure. L’únic que desconfia del fals predicador és el nen, i de seguida que pot, agafa la mà de la seva germaneta –i aquesta de la nina de drap– i s’escapen riu avall fins que els acull Lillian Gish i els obliga a refugiar-se a casa seva amb tota la tropa de criatures òrfenes.
La nit del caçador es pot veure com el combat etern entre el mal i el bé, entre l’amor i l’odi que pugnen dins nostre sense parar. Caïm en una mà, Abel a l’altra. Mentre el predicador els persegueix lentament –no té cap pressa, és Robert Mitchum– damunt d’un preciós cavall blanc, entre el nen i la vella s’estableix una relació íntima, secreta, feta de mirades i coses no dites. El nen, que té la fortalesa dels nens abans de ser homes, al principi es mostra esquerp, però a poc a poc s’abandona al desig de tendresa.
Després de buscar-los per tot arreu, finalment el nostre predicador favorit els troba i es planta a la porta convençut que la velleta el deixarà passar. Però la vella no es refia dels éssers humans en general, i encara menys de Robert Mitchum en particular, i acaba agafant l’escopeta i fent-lo fora.
I aquí arriba un dels moments més lírics de la història del cine. Preveient que la nit serà llarga, la vella s’asseu al balancí amb l’escopeta a la mà, mentre a fora Robert Mitchum es posa a cantar una cançó de bressol –religiosa– i de seguida ella s’hi afegeix. Learning to lean in Jesús, learning to lean in Jesus, van dient alhora en un duel que supera qualsevol dels duels de les pel·lis de l’oest. Per sort, com que no deixa de ser un conte no de fades sinó de terror per a grans i petits, sabem que acabarà bé. I n’aprenem la lliçó: davant del Robert Mitchum de torn, no hem de dubtar a agafar l’arma que ens va deixar en herència l’àvia Juanita i apuntar bé.
