Si és un món en extinció, potser que l’extingim abans que l’extingeixi la multinacional de torn. I què tal, per exemple, si fem servir el foc per extingir aquesta pira de nosaltres, que deia en Vinyoli? El començament d'O que arde és espaterrant. Amador, que s’ha passat uns quants anys a la presó acusat d’haver cremat una muntanya sencera del seu Lugo natal, aconsegueix la condicional i ja el veiem dins l’autocar, com un passatger més, a tocar de la finestra, la mirada perduda que ens encomana des del primer moment, mentre ens anem endinsant a través de ponts suspesos en el cel, cap a la Galícia més secreta i feréstega i va sonant el Nisi Dominus de Vivaldi. Jo no coneixia aquesta música sobrenatural abans de veure el film, i ara no puc deslligar-la del retorn que fa l’Amador al seu poble. I per això cada cop que la vull tornar a escoltar m’he de tornar a posar el principi de la pel·lícula, i fer de nou el viatge que fa l’Amador.
Un cop arriba, baixa de l’autocar, agafa les coses i es posa caminar. Fa un dia hivernal, plovisqueja. Un home del poble, que l’ha vist arribar, s’hi acosta amb el seu cotxe gros i li demana si vol que el porti. És més tafaneria que cordialitat. L’Amador fa que no, que ja va a peu. M’agraden els homes de poques paraules, i l’Amador només en té les justes i amb prou feines. Casa seva encara és lluny, Amador camina amb la lentitud de l’home que en realitat no ha marxat mai, fins que arriba a un casalot de pedra que hi ha al vessant de la muntanya, i s’espera. Darrere d’una estesa de cols com déu mana, s’hi mou una velleta. De cop aixeca el cap i es miren. ¿Quant de temps ha passat? A la vida real no són mare i fill, però sí que són de la Galícia profunda i es diuen Amador i Benedicta. Es miren i prou. Una llarga estona. “Hola mae”, diu per fi ell amb una llengua que té el dring incomparable d’un esquellot “Podo quedar-me una temporada?”. La mare no se’n sap avenir, és una dona menuda, de cabells blancs, la mirada una espurna de perplexitat i compassió. No sap què dir-li, però de sobte li diu, “tenes fame?” I tot seguit passen cap dins.
Potser l’ha heretat de la mare, aquesta vocació tan íntima pel silenci. Els dos són fills d’un paisatge, d’un clima. Ella és una Penélope que mai ha esperat res que no li pugui donar la terra; ell, un Ulisses que no ha vist altre món que aquell que ara el veu tornar. Dins la casa no se sent ni una ràdio ni una televisió. Nomes la pluja que va caient sobre els boscos. La Benedicta es mou amb uns gestos que em recorden molt els de la meva padrina d’Ullastrell, la manera com es desvesteix a la nit, com prepara el llit. Si encara visqués, l’aniria a veure tan aviat sortís de la presó per haver calat foc als pins del carrer de la Serra, i ella m’obriria la porta, primer amb estupor inconscient, però de seguida amb aquella gran tendresa silenciosa, i em faria passar sense jutjar-me i seuríem junts a la taula mentre ella remouria el braser perquè hi poguéssim posar els peus, que sempre els teníem freds.
Amador es diu Amador a la vida real, però si no se n’hagués dit li haurien hagut de posar perquè li va a la mida. Un dels primers gestos que fa és passar la mà per dintre del pelatge de la Luna, la gossa. “Tot és per ser donat i no t’ho vol ningú”, que deia també Vinyoli. De seguida saps que no és dolenteria, el que mou aquest personatge, sinó que en el seu cor hi crema una flama antiga, anhelant. Però després del que diuen que va fer, ningú sembla que s’hi vulgui acostar, o és ell que prefereix no acostar-se a ningú. Només a la nova veterinària de la zona li agradaria acostar-s'hi, perquè és una dona de fora, i perquè encara no sap res d’ell, excepte el que veu quan l’Amador acaricia la vaca que s’ha posat malalta. Oliver Laxe, el director gallec, filma una obra orgànica, espiritual, l’elegia del territori de la seva infància. O que arde és d’aquelles poques pel·lícules, que el segon cop que la veus et sembla millor que el primer; i el tercer, millor que el segon. Això no vol dir que l’hagis de veure vint vegades perquè et comenci a agradar una mica. El més segur és que la primera vegada ja t’agradi molt, o pot ser que t’adormis, la qual cosa té l’avantatge que et permet tornar-la a mirar com si fos la primera vegada, i així successivament.
Amador, en realitat, odia els eucaliptus. L’arbre. No és el mateix odi que jo sento per exemple per Netflix, però s’hi assembla. Perquè venen a substituir –els eucaliptus– els boscos centenaris de les muntanyes de Lugo, perquè esgarrien la tradició de la fusta de sempre, a canvi de llenya ràpida i tòxica pels rius, com Netflix va arraconant la tradició del cine fet a un altre ritme, no el d’abans, sinó el bo d’ara, produint sèries i films amb el motlle d’una multinacional que només vol vendre i exportar arreu. Entenc l’Amador en la seva ràbia i la seva tendresa, i com ell només espero que arribi l’estiu i m’escalfi una mica les mans.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
