L’aventura està servida, ara sí, més que mai. L’Ahmed s’ha quedat per error amb el quadern escolar del seu amic Mohammed i l'hi ha de portar a casa abans que es faci de nit. Si no, no podrà fer els deures i rebrà fort. El mestre no només porta bigoti, sinó que té molt males puces. Si demà no em portes els deures fets, li ha dit al pobre Mohammed, t’expulsaré. No tinc res contra la gent que porta bigoti, però resulta que l’única mestra d’egb que també lluïa bigoti tampoc no era gens amorosa amb nosaltres.
Estem a l'Iran més rural; la dels poblets perduts entre turons, camps d’oliveres i camins que s’enfilen en ziga-zaga per dur-te fins a un arbre solitari. Amb aquest film es va donar a conèixer al públic occidental el director iranià Abbas Kiarostami. Després van venir I la vida continua, i A través de les oliveres, i les tres conformen la trilogia de Koker, que beu d’unes premisses semblants al neorealisme, d’un cinema a la frontera entre el documental i la ficció, fet de petites històries que com qui no vol la cosa t’expliquen el món. Potser perquè està protagonitzada per un infant, aquest és el film ideal per endinsar-se en l’univers d’aquest cineasta únic. Els colors semblen extrets d’un conte infantil dibuixat a mà, o d’una catifa persa. Cada fotograma és una postal antiga.
“Estimats pares, com veieu estic en un lloc molt bonic. Aquest Iran no té res a veure amb el país que ens ensenyen als telenotícies. El paisatge és una preciositat, la gent és acollidora, el temps sembla haver-s’hi aturat. Observes el vilatans –un pastor, una dona que renta, un vell enfilat en un ruc– i segons com sembla que estiguin fent la representació d’un pessebre vivent, però, és clar, no poden estar representant un pessebre si som a Iran. En realitat, és un món secret.
Avui pel camí ens hem trobat un nen que semblava haver-se perdut. Aquí els nens vesteixen com homenets; però la mirada és inequívoca: són criatures! Quins ulls tenia, pares, aquest nen! Li hauríem demanat una foto, però com que semblava molt preocupat, hem preferit preguntar-li què li passava i ens ha dit amb un persa tan perfecte com el nostre català que estava buscant la casa d’un amic seu per dur-li el quadern escolar, perquè si no, no podria fer els deures i el castigarien. El Pere, que es un bromista, li ha demanat com es deia el seu amic i el nen, que es deia Ahmed, li ha dit Mohammed Reza, i el Pere li ha dit segueix-nos, i durant una estona, santa innocència, l’Ahmed ens ha seguit fins que se n’ha adonat que li preníem el pèl. I llavors l’hem seguit nosaltres a ell. El que hem vist ja no ho oblidarem mai, pares! Quina odissea més petita i bonica! Com que no volíem semblar de can fanga ens hem vestit amb unes samarres que hem trobat estesos en una corda, i així, ben camuflats, l’experiència ha estat molt més autèntica.
Mentrestant, l’Ahmed anava parant la gent per demanar-los si sabien on vivia el seu amic Mohammed, i la gent se’l miraven estranyats, amb aquella llunyania amoïnada dels adults. No sabeu quin intens enyor he sentit de cop de la infància! ¿Oi que vosaltres ens fèieu molt menys cas del que nosaltres fem als nostres fills? Recordo que ens donàveu encàrrecs, com pujar al terrat a estendre la roba, o anar a comprar la garrafa d’aigua, però després ens deixàveu en pau. I com us ho agraeixo, que ens deixéssiu en pau, que no estiguéssiu tota l’estona demanant-nos si estàvem bé, o si ens feia mal la panxa, que no interferíssiu en la construcció del nostre temps més íntim.
Disculpeu, la frase no és meva sinó del Pere. El que vull dir és que al pobre Ahmed els adults tampoc li feien gaire cas, però és que d’altra manera, no hauria viscut aquesta aventura, ni Kiarostami hauria pogut filmar aquest bell cant a l’amistat. Ai, a la tornada ja us explicaré si l’Ahmed va acabar trobant la casa de seu amic, perquè com veieu m’estic quedant sense espai. Ens veiem quan torni. Petons!"
Trobareu la pel·lícula ¿On és la casa del meu amic? (Khane-ye Doust Kodjast?) a Filmin.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
