T’has d’haver perdut molt per caminar com ho fa el Travis al principi de Paris, Texas. Des de fa uns dies, per exemple, observo el caminar de la gent d’aquí la ciutat, i no he vist encara ningú que es mogui amb el desconcert íntim amb què ho fa ell. La majoria sembla que vagin a un lloc o altre, i encara que segur que molts d’ells en realitat no deuen anar enlloc, almenys ho fan veure, uns més apressats que altres, uns per ficar-se al metro o passar de llarg, altres per creuar el carrer, entrar a un bar o al Corte Inglés, esquivar una bicicleta o un patinet, només de tant en tant veus algú que sembla de debò que hagi perdut el rumb i que camina sense poder ni tan sols dissimular que no sap on va, potser perquè ni se’n recorda, de dissimular, però no n’he trobat cap encara que camini com el protagonista de Paris, Texas.
Clar que a cap dels passavolants desorientats amb qui de tant en tant em creuo, l’acompanya el punteig de la guitarra misteriosa del Ry Cooder, ni cap d’ells comparteix la sort del nostre heroi de tenir un germà comprensiu i bo que l’està esperant dins un cotxe llarg al final del desert. Quin talent i quina gràcia que té Harry Dean Stanton, l’actor que fa de Travis, que et fa creure que s’ha perdut de debò! Molt sovint penso en ell, però no va ser fins l’altre dia, després de tornar a veure la pel·li, que vaig sortir de casa amb la idea d’emular aquesta manera de caminar. Era al vespre i la ciutat estava mig buida. Perquè la imitació fos el més perfecta possible, de primer em vaig posar els auriculars amb els acords de la mítica banda sonora, però de seguida me’ls vaig treure, perquè normalment els rodamons van sense auriculars, i després de caminar i caminar em vaig ficar tant en el paper que em vaig arribar a convèncer no només que era el Travis creuant el desert sinó que tard o d’hora em trobaria amb un germà meu, o fins i tot una germana, esperant-me en el xamfrà dins un cotxe llarg o un monovolum. I llavors, posats a imaginar, em vaig preguntar cap on em duria. ¿Per quines carreteres, quines extensions de camps i poblets passaríem abans d’arribar a algun lloc que em recordés casa meva? Què m’oferirien per menjar quan em fes seure a taula, si un simple pa amb tomàquet o els cargols a la llauna dels vells temps, i quins records se’m començarien a despertar a poc a poc, i si finalment seria capaç de retrobar-me una mica amb mi mateix. De cop, però, un semàfor en vermell em va arrencar de les meves oracions i ho vaig deixar córrer, inútil follia que deia no sé qui. I el que ja sabíem: és molt més fàcil ser el protagonista d’un film que de la pròpia vida.
A Paris, Texas, després d’uns minuts –d’uns dies o anys, si voleu– de deambular sense sentit aparent, el Travis acaba pujant al cotxe del seu germà i es deixa portar com ho faria un nen que l’acaben de rescatar de dins del bosc més frondós. Per davant de la seva mirada perplexa i desconfiada, ara es desplega una carretera infinita que va passant de paisatge en paisatge fins que arriben a la ciutat. A la casa del germà, el reben una cunyada amorosa i espantada i un nen rosset i blanquet (i molt espavilat) de vuit o nou anys que fa veure que no sap que aquell foraster és el seu pare. Potser són els moments que més m’emocionen d’aquesta obra de culte de Wim Wenders. L’arribada a un lloc càlid que no és el seu lloc, però que s’assembla molt al lloc que va perdre un dia. Els gestos són mínims, les poques paraules estenen silencis que tenen forma de nit d’estiu, amb la seva màgia petita i les moltes incerteses. Els grills i les falenes. La cunyada, per variar, està magnífica. Té una por horrorosa que el Travis es pugui endur el nen de qui ha fet de mare els últims quatre anys, però en canvi és la primera que li ofereix alguna pista que l’ajudi a reconstruir-se.
Un gran moment de la pel·lícula és quan el Travis, en una nit d’insomni, agafa totes les sabates de la casa i surt al jardí per enllustrar-les, i ella, que tampoc pot dormir, s’hi acosta i li posa la mà a l’espatlla. Ai, aquesta mà a l’espatlla. D’acord, Travis, sembla que li digui, t’ajudarem, però tu ajuda’m també a mi. Hi ha molta compassió de la bona al llarg de tot el film, ningú jutja ningú i per tant tampoc és jutjat, els retrets no queden ni tan sols fora de camp. Al capdavall, si el Travis ha tornat és perquè ho havia de fer, o com a mínim perquè el guió del Sam Shepard (l’home de la Jessica Lange abans que ho deixés de ser) ho exigia. Posem-li fàcil, doncs. Primer les sabates (unes bones botes camperes), i després la resta de vestimenta, els pantalons, l’armilla, l’americana, una mínima tallada de cabells, i el barret fins que torna a assemblar-se al vaquer digne i sense revòlver que va ser abans de marxar.
–¿Qué te parece? –li diu irònicament orgullós a la noia mexicana que els ajuda a la casa–. ¿Estoy guapo?
La segona cosa serà anar a buscar el seu fill a l’escola, o almenys intentar-ho, perquè el nen, quan el veu a l’altra banda del carrer amb aquella fila de cowboy d’estar per casa, no se n’està de dir al seu amiguet que no sap qui és.
Per sort les resistències del nen són més aviat fictícies i el següent dia ja fan el camí junts, cadascú per la seva vorera, el nen imitant la nova forma de caminar del pare. Quin nen més savi, que li ho posa tan fàcil al pare! Potser és que l’ha trobat a faltar i enyorava jugar amb ell. I això és el que fa, jugar, primer a fer veure que no el reconeix, i després, quan ja li ha agafat una mica de confiança, a deixar que li torni a fer de pare. I aquí vindria l’altra part d’aquesta gran història, quan finalment el nen puja a una furgoneta xula al costat del Travis, i després de posar em sembla la ràdio, emprenen junts el viatge a la recerca de la mare.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
