No sé què em pot arribar a emocionar més, si una sardana, un cante jondo o un pasdoble. De debò que no ho sé. Depèn del moment, suposo. Una sardana, sentida un matí d’estiu, de lluny o de prop, irrompent de cop i volta amb tota la seva estridència tímida o descarada, em pot deixar els ulls més xops que trinxar una ceba. El flamenc, tant si m’arriba a través de la guitarra o del plany d’una veu, em toca sempre, però si l’ensopego per exemple vagarejant pels carrerons d’un poble andalús, segur que em fa aturar per dissimular l’esgarrifança. El pasdoble em recorda els meus pares ballant a l’envelat de la festa major d’Ullastrell, però també se m’enduu a una de les millors escenes del cinema espanyol. Parlem, és clar, del moment que Estrella, la nena d'El sur de Víctor Erice, el dia de la seva primera comunió, giravolta i giravolta agafada del seu pare sense deixar de mirar-se als ulls, una escena que sublima la relació d’una filla amb el progenitor, abans que ella estreni la pubertat i se’n comenci a separar.
L’altre dia vaig reviure un estremiment semblant a la pel·lícula Los destellos, de Pilar Palomero, actualment als cinemes. La història és mínima. Gràcies a la seva filla, ja d’edat universitària, la Isabel es veu quasi obligada a relacionar-se amb el seu ex, el pare de la noia, per ajudar-lo en la logística del últims dies de la seva vida. De la fredor, i quasi rebuig del principi –per la dona, ell és un gran desconegut–, a poc a poc, aquí i allà, es van encenent petites espurnes, ja en forma d’una foto de joventut, una passejada o una mirada inesperada, que fan com les pedretes d’un camí per a dos que s’han perdut. Perquè quedi clar que no és casual, unes escenes abans d’arribar al cor de la història, sentim un pasdoble a la ràdio, fins que la Lola Flores –crec que és la Lola Flores– es posa a cantar A tu vera, i la filla treu a ballar el seu pare moribund, produint-se un miracle semblant al que es produeix a El sur.
Feia temps que no m’emocionava tant mirant una pel·li, i feia temps que no reconeixia tan clarament les traces de la tradició del cine que m’agrada. Los destellos és una obra que s’agafa sense vergonya de la mà d'El sur, i per la manera que ressegueix les vides petites dels seus personatges, podem reconèixer també un cert aire que ens fa pensar en el cinema de Carla Simón, o de films recents tan extraordinaris com la marroquina El caftà blau, o la gallega O que arde, o més cap enrere, d’algunes coses de Kiarostami, o de la immensa L’arbre dels esclops, o remuntant-nos gairebé fins al principi, de Nanuk l’esquimal, a qui tan bé li hauria anat que algú li hagués regalat un disc de sardanes o de pasdobles per entrar una mica en calor.
Llegeixo que el pasdoble és una marxa redoblada d’origen espanyol, utilitzada per exemple en les desfilades militars o les curses de toros, i amb aquests arguments no m’explico com em pot arribar a emocionar tant. Però de seguida recordo una cosa que em deia l’oncle Biel, que les persones no estem fetes d’arguments ni d’idees, sinó sobretot de fibres, de memòria, d’episodis del passat, o d’una infància que encara que pot semblar que es va quedar allà, sempre ens segueix com un gos fidel.
Cap al final d'El sur, Estrella, ara ja una adolescent, queda per esmorzar amb el seu pare a un hotel dels d’abans. La relació entre els dos s’ha refredat. Ella ja no és aquella nena il·lusionada, i ell és un home a punt de rendir-se. Mentre parlen sense saber amb prou feines què dir-se, al menjador del costat se sent la celebració d’una boda, quan es comencen a sentir les notes d’una vella tonada. “Te’n recordes?”, li diu el pare a l’Estrella dissimulant la consternació. “En er mundo... La vam ballar junts...” La nena observa el pare, absorta, llunyana, fins que li diu, “sí, el dia de la meva primera comunió”. I llavors s’aixeca, comença a caminar cap a la porta vidriera que els separa de l’altre menjador, aparta les cortines, i descobreix una parella de nuvis giravoltant i giravoltant al ritme del seu pasdoble. ¿Quant de temps ha passat de tot plegat? És igual, ara ja està. Després de contemplar l’escena amb una mirada que ens encomana la nostàlgia, Estrella es dirigeix cap a la sortida, mira per últim cop al seu pare i li fa adeu amb la mà.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
