Hi ha pel·lícules que ha vist tan poca gent que és com si no les hagués vist ningú. I algunes són obres mestres, o gairebé. Ara mateix, podria sortir de casa i començar a preguntar a la gent –la del carrer, la del metro, la del tren camí de Portbou– si han vist per exemple una pel·li turca que es diu Ou –en turc, Yumurta–, i m’hi jugo el nas –com diria el meu pare– que no trobaria ni una ànima que l’hagués vist. Podria arribar a la frontera i travessar mig Europa preguntant a la gent fins endinsar-me a la Turquia profunda, que és on està filmada, sense trobar ningú que hagi vist Ou. No la deuen haver vist ni els pares del director, aquesta pel·lícula. Pregunto: ¿algú ha vist Ou, de Semih Kaplanoğlu?
Ou forma part d’una trilogia formada per Ou, Llet i Mel. Les tres són extraordinàries, i expliquen la vida de Yusuf, des que és un adult desorientat fins que arriba a la infància desconcertada, i entre altres coses el seu periple ens fa adonar que només cal ser una mica observadors per veure que les nostres vides tampoc avancen endavant, sinó endarrere. Més que cine lent, és cine detingut, essencial, aquella mena de cine que forma part d’una tradició d’obres estranyes, poètiques, silencioses, quasi mudes, que no ha vist ningú.
Una altra pel·lícula que no deu haver vist pràcticament ningú és un film georgià que vaig descobrir gràcies a la recomanació de la Carla Simón. Dubto que s’estrenés aquí, i si la van estrenar, no hi devia anar ni l’acomodador. Però quina cosa més bonica! Es diu ¿Què veiem quan mirem el cel?, que sembla un títol de Catorze, però no, i recordo que mentre la miràvem amb una amiga vam exclamar alhora: que valents!, com volent dir: quins nassos fer una pel·li així!
Però és el risc que prenen certs artistes: que fan films tan a contracorrent, tan lliures, tan poc recolzats en la indústria, que sospito que ells són els primers que donen per descomptat que no els anirà a veure ningú. ¿I per què els fan, doncs? Hi he rumiat bastant i he arribat a la conclusió que els fan justament per això: perquè no els vagi a veure ningú.
Una altra meravella invisible és Western, de la directora alemanya Valeska Grisebach. Oficialment no és cap western, però sí que parla d’un grup de forasters a qui els han encarregat de canalitzar un riu a la frontera oculta entre Grècia i Bulgària, però tenen tan poques ganes de treballar i són tan maldestres que de seguida sorgeix el conflicte amb la gent de la zona. Només n’hi ha un que té ganes d’apropar-s’hi amb les mans buides, i veure què els uneix i què els separa. És una pel·li rara, però tampoc gaire. A més, durant un temps va estar a Filmin i calculo que algú la devia veure.
Podria seguir fent la llista. Em temo que és extensa. I un cop acabada, seguir amb l’inventari de llibres magnífics que no ha llegit ningú, cançons precioses que no ha escoltat ningú, obres de teatre que no ha anat a veure ni l’apuntador –per alguna raó serà–, pintures o escultures que crien pols a les golfes, poemes escrits a llapis a l’última pàgina d’un poemari del qual només se’n van fer vint exemplars.
Llet, la segona part de la trilogia Ou, Llet i Mel, comença amb un escena impactant. Primer veiem el primer pla d’un home d’aspecte rústec escrivint en una llibreta alguna cosa. El posat és el del metge del poble que gargoteja una recepta, però de seguida veurem que més aviat és el curandero, escrivint la fórmula màgica. Tot seguit arrenca el full i es dirigeix cap al fons d’un jardí, on acaben de penjar una noia de cap per avall, els cabells deixats anar. Just al terra hi ha una olla que treu vapor, fum del bo. El bruixot hi deixa caure la lletania miraculosa, fins que la noia comença a tossir i, per fi, a poc a poc, va expulsant per la boca una serp llarga, ondulada, una mica estabornida, però viva. “Si comencem així la pel·li, segur que algú l’anirà a veure”, devia pensar el productor el dia que va decidir posar-hi diners. Però no. S’equivocava. Si Ou no l’ha vist quasi ningú, Llet –en turc, Süt–, no l’ha vist ningú, ningú. Per tant, no vulgueu ser els primers.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
