Casualitats de la vida, o no, el mateix dia que em decideixo a fer el vàter de casa, rebo quatre whatsapps de gent diferent per preguntar-me si he vist Perfect days. Els dic que sí, i que m’ha agradat, i llavors cadascun d’ells me’n donen l’opinió. Per sort no coincideixen. Crec que m’hauria molestat, que coincidissin, i sobretot que em diguessin: és una meravella. Això només m’ho diu la primera persona. És una meravella, em diu, i aleshores afegeix: avui l’aniré a veure per tercera vegada al cine.
La segona persona se’n va a l’altre extrem: no la suporto, em diu, la detesto. Em sembla absurdament romàntica. Un japonès no hauria fet mai una pel·lícula sobre un alemany. Després de les emoticones pertinents, li dic que jo no la detesto, però que estic d’acord que un japonès no hauria fet mai una pel·li sobre un alemany. La tercera persona es mou a mig camí: no li sembla una meravella, però tampoc li ha agafat urticària. Crec que m’ha agradat i m’estranya que m’hagi agradat. Massa zen per al meu gust. No ho sé. Què vols que et digui. La quarta persona torna a arrufar el nas: una pel·li que agrada tant no pot ser mai bona. Si no, fixa’t en L’apartament que crema. Torno a riure, i sense voler crec que li dono una part de raó.
Jo no sé si Perfect days és una pel·li més aviat normaleta, bona o una obra mestra absoluta, com he sentit a dir a més d’un. Sé que vaig anar al cine amb moltes ganes que m’agradés i, no sé si per les ganes, al final em va agradar. El que em fascina de Perfect days és que hagi provocat aquesta mena de fascinació col·lectiva. “Jo ho veig com un fenomen semblant a Lost in translation!”, em deia l’endemà un home que creuava tot apressat el carrer: “Tòquio, la ciutat com a personatge, ànimes solitàries que s’assemblen sospitosament a nosaltres, quatre o cinc hits anglosaxons que ens eleven l’esperit! Un gran embolcall, amb olor de salfumant perfumat: si fins i tot les meves tietes l’han anat a veure!”. I llavors em preguntava, ja des de l’altra banda del carrer, cridant fort: “¿Però quanta gent que ha caigut rendida a Perfect days aniran a buscar una pel·lícula de l’Ozu?” I ell mateix em responia: “Cap!”
Deixant de banda la resposta (i l'home apressat), em sembla que la pregunta és pertinent. Diria que és la pregunta. Wim Wenders és un cineasta que mai ha amagat la seva devoció pel cine de l’immens Yasujiro Ozu. El 1985 ja va fer un documental (Tokyo-Ga) que intentava resseguir la petja del mestre japonès en el Japó actual, i ara, amb l’excusa d’uns pixadors públics amb un disseny que és la pera, ha volgut marxar a Tòquio per ensenyar-nos la vida repetida d’un home inexplicablement feliç fins que passa alguna cosa –no direm quina– que trenca aquesta quotidianitat i se’ns acaba revelant el sentit de tot l’anterior.
Això és Ozu. Els gestos repetits mentre la vida passa, el sabor del sake i el déu de les petites coses, les relacions familiars i la soledat de cadascú, un tren que creua l’horitzó i una passejada en bicicleta, fins que alguna cosa es trenca i ens revela la ferida, l’elegia del que hem perdut, la nostra felicitat incompleta. ¿I llavors?
Els que ens vam enamorar fa temps d’aquest cineasta japonès, sovint hi hem de tornar com qui rellegeix les cartes del primer amor, o del tercer, que estaven una mica més ben escrites. I envegem amb ganes aquells que no en saben res, de Yasujiro Ozu, o que encara no han rebut cap carta d’amor. I no és nostàlgia. Ozu sens dubte és el futur, com ho són les cintes de casset, el planeta Terra o el català.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
