Torno a veure, al cap dels anys, Una historia de violència, de David Cronenberg. I deixant de banda la violència –i la història–, quedo aclaparat per la seva senzillesa. No sé per què, tot se’m fa versemblant i clar. I m’encanta. Uns dies abans havia vist Gangs of New York, de Scorsese. I deixant de banda la violència –i la història–, abans d’arribar al final em sento esgotat. No sé per què, se’m fa enrevessada, excessiva i buida. Tinc la sensació que aquestes dues pel·lis representen els dos corrents del cinema comercial dels últims anys. ¿Per què carreguem tant les pel·lícules quan el que hauríem de fer és buidar-les? Sempre sobren paraules, deia Juan Rulfo, quan li preguntaven pel laconisme del seu Pedro Páramo. Sempre sobren fotogrames, en el cine comercial actual, sovint acabes fart.
“S’hauria de poder començar a fer una pel·lícula i després abandonar-la”, va dir una vegada Margarite Duras. I encara que no sé ben bé què va voler dir, jo ho aplico a la majoria de cinema comercial: les abandono a mig fer, o agafo el comandament i les tiro endavant. Les tres darreres guanyadores del festival de Cannes, per exemple, un certamen en principi de cinema d’autor. El triangle de la tristesa, Anatomia d’una caiguda i Anora. Les dues primeres no em van desagradar, però en vaig acabar fart. Anora la vaig trobar tota ella espantosa. No pretenc tenir raó: contra gustos no hi ha res escrit. Crec que per treure’m el mal sabor, fa poc he tornat a veure Eva al desnudo, la quinta essència del cinema clàssic americà. La tenia mig pendent: no l’havia tornat a veure des de petit, a casa els pares, al sofà. Recordava que m’havia agradat; recordava la por que m’havia fet Bette Davis. Prodigiosa: ella i el film. Més precisa no pot ser. No li falta ni li sobra res, i a més la Davis –a part d’estar bellíssima– et regala el gest –pura epifania– amb què ella, i no el seu personatge, comprèn que s’ha fet gran. Em fa l’efecte que la precisió no és una qüestió només estètica, sinó també ètica.
“Un plànol és una qüestió moral”, deia Godard. Això, que en principi no saps gaire què vol dir, ho entens per exemple quan veus un altre film comercial com Shame, quan la germana del protagonista –un addicte al sexe perquè no se’n surt amb la vida– canta davant del seu germà una versió sensual i lentíssima de New York New York, i el director decideix aguantar la cançó sencera perquè entenguem la infinita tristesa dels dos personatges, allò que els separa i els uneix profundament. Em sembla que Godard no va dir un plànol, sinó un travelling. És igual. Ja s’entén que és molt important on poses la càmera, i el temps que l’aguantes, i que no és el mateix seguir un personatge o anar-te’n en direcció contrària.
Crec que és per això que en general detesto el cine nord-americà: perquè es passa l'ètica pel folre, perquè fa molt que ha deixat de tenir en compte l’espectador com a individu, i només el té en compte com a grup. “Hollywood no pot ser el referent: està mort”, va dir el gran Aki Kaurismäki, un cineasta que va posar el nom de Chaplin al seu gos. "M’agraden els cines quan no fan olor de crispetes”, també va dir. Jo amb això no sé si hi estic d’acord. M’agraden les crispetes, i m’agrada l’olor de les crispetes. És més, de vegades allò que m’ha dut al cinema és el desig de tornar a sentir aquesta flaire, i llavors m’hi encamino empès per la suggestió fins que em trobo a la cua, agafo la capsa mitjana i la coca-cola aigualida, em fico al cine amb aquell plaer incomparable, m’assec, començo a picotejar fins a l’última engruna de sucre o de sal, i sense esperar que s’acabi la pel·lícula, m’aixeco i me’n torno cap a casa.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
