No sé quants adeptes deu tenir ara mateix a casa nostra el cinema de Marc Recha. ¿Catorze? ¿Setanta-sis? ¿Cent-vint-i-set? Tinc la sensació que va estar de moda sobretot amb L’arbre de les cireres i la magnífica Pau i el seu germà, i que després potser l’hem anat oblidant entre tots. Però crec que Marc Recha, almenys aquí, al seu moment va ser un dels primers que va agafar sense complexos la senyera d’un cinema que no era nou, però que ho semblava, hereu del neorealisme, del Jean Renoir més naturalista, del gran Robert Bresson, on més que les històries, el que comptava era com estaven explicades; i on el silencis, el so, el gest i la llengua formen part del mateix paisatge.
Així com la típica pel·li nord-americana quasi sempre ha d’anar acompanyada de xivarri, música forta, i focs d’artifici –i pobra d’ella que no hi vagi–, hi ha algunes cinematografies i sobretot cineastes que tenen la gosadia de posar la paraula al mateix nivell del silenci. És com si diguessin: només si calles em podràs sentir. A El sol del membrillo, de Víctor Erice, per exemple, mentre el pintor intenta capturar el sol fugisser de tardor sobre el groc dels codonys i el seu amic li separa amb un bastó unes branques que fan nosa, és a través del silenci que sentim el soroll del vent, la veu dels dos amics, el mastegar d’unes ametlles, el grinyol llunyà d’un tren, o l’udol d’un gos, fins que l’amic proposa a Antonio López cantar Ramita de Mejorana per fer-se passar el fred.
Quan era petit i venien convidats a casa, m’agradava molt compartir la taula amb els adults, però encara m’agradava més el moment que els pares ens enviaven a dormir, perquè des de l’habitació –prèvia posada del pijama– els podria començar a espiar de debò. I encara que després dels riures gruixuts i les frases grandiloqüents, a poc a poc anaven abaixant la veu, com si intuïssin que ens havíem llevat per escoltar-los, paradoxalment era llavors –sense haver-me mogut del llit– quan els sentia millor i m’assabentava de tot.
Aquest és el territori d’una bona colla dels petits grans films que es fan avui dia: el de la confessió. I no és que siguin pel·lícules lentes, o gairebé mudes, sinó que simplement han abaixat el volum ambiental perquè puguem sentir el que diuen. I és diferent confessar-se en català que fer-ho en xinès, bengalí, o gallec. La confessió potser és la mateixa. Per exemple, vaig ser jo qui va matar l’oncle. Però no és el mateix que t’ho diguin en català, caminant per unes vinyes del Priorat, en francès a Cotlliure davant la tomba de Machado, o en turc en un poblet d’Anatòlia mentre fas el te. La llengua du el paisatge, les olors, la textura del lloc, i encara que sovint és el simple testimoni d’una perifèria, en la geografia del cine actual cada vegada més hem d’anar a buscar aquests films a les vores.
Si no, recordem aquests anys d’Estiu 1993, La leyenda del tiempo,As bestas, O que arde, o Loreak, que vol dir flors en basc.
Jo, que més aviat he viatjat poc –o com a mínim que no guardo cap foto dels lloc on he estat–, cada cop que ensopego aquí o allà amb algú que parla en japonès, amazic, o persa, no puc evitar sentir que estic dins d’un film japonès, marroquí, o iranià, i em venen ganes de dir-los que no pateixin, que els entenc perfectament, i fins i tot que una mica els conec.
L’altre dia, sense anar més lluny, a l’autobús se’m van asseure davant una àvia i un nen que parlaven en portuguès i de seguida em vaig imaginar que era dins d’un film posem que de Manuel Oliveira, i era tan agradable que a poc a poc em vaig anar endormiscant i vaig fer sis vegades el recorregut del 47 sense que ningú em despertés, ni tan sols el conductor.
