Cal donar una oportunitat a Toni Erdmann. Per definició, potser de totes les pel·lícules que hem fet fins ara a la secció, és l'única que es mereixeria el qualificatiu de tomàquet verd fregit. I és que és ben bé això: un tomàquet verd fregit. Jo he de confessar que des de la descoberta dels germans Marx amb tretze anys, no reia tant al cine amb alguns gags. El protagonista és una mena de Groucho trist, irreverent, perplex davant del rumb que està agafant el món. Així com el Groucho practicava una misogínia que no amagava el seu amor desmesurat per les dones, el Toni Erdmann –l’home que fa de Toni Erdmann– és un filantrop que no pot dissimular l'amor desmesurat per la seva filla.
Potser perquè no se sent gaire lluny del final, potser perquè la filla tot el dia treballa i porten uns anys distanciats, comprèn que és el moment de fer un gest. Ella és una executiva més o menys agressiva que viu immersa en un món seriós habitat per gent seriosa, fins que arriba el seu pare disfressat de Toni Erdmann i li demana si és feliç. Aquest és el gest. L’acostament. La pregunta. La disfressa –una perruca estrafolària i unes dents postisses que s’ha de posar bé a cada moment– és només un subterfugi forassenyat perquè ella no hagi de contestar al seu pare, sinó a ella mateixa.
I tot i que al principi el propòsit del progenitor no li fa cap gràcia, a poc a poc permet que l’acompanyi en el seu dia a dia de dona de negocis, reunions, convencions, festes d’empresa, viatges. Com a pare, endevinem que ha sigut un pare amorós, però una mica errant, com la majoria; però com a Toni Erdmann és un còmic de primera, absurd, desconcertant, en una festa de negocis, mentre la seva filla parla amb el gran capo copes en mà, Toni Erdmann se’ls acosta i gairebé a cau d’orella confessa al capo que ja que no veu mai a la seva filla, ha contractat una noia perquè li pugui fer de filla. El capo de primer se’l mira sorprès, però li acaba preguntant: “¿I l’altra filla és millor?”. “Els seus pastissos són millors”, respon Tony Erdmann. “I a més em talla les ungles”. I al cap d’un silenci on l’altre somriu per sota del nas, afegeix: “Però no és una filla de debò”.
Segurament hi haurà qui pensi que hi ha una intenció moral gairebé malsana en l’actitud d’aquest pare. ¿Quants de nosaltres, homes i dones del cap dret, acceptaríem que els nostres pares es disfressessin i es fiquessin en les nostres vides amb la intenció de fer-nos obrir els ulls? No parlem del pare d’una nena o una adolescent amb problemes. Parlem del pare d’una dona estressada, que l’únic problema que té és que treballa massa, i no és feliç. ¿Què vol aquest pare, exactament? ¿Rescatar-la de la hipocresia del món? ¿Recuperar-la com a filla, o simplement que es relaxi d’una vegada per totes i somrigui una mica més?
Dirigida per la directora alemanya Maren Ade, i triada com la millor pel·lícula europea de l’any 2016, Toni Erdmann no sembla tant una reflexió feminista sinó una reflexió sobre la dona contemporània, i per tant sobre l’home contemporani, sobre la nostra incapacitat per aturar el tren en marxa. Als ulls de la filla, la força d’aquest pare no és tant l’atreviment –ja el coneix i sap que és un poca-solta– sinó la indefensió i la tendresa que li demostra, el desig de fer alguna cosa per ella. Commou, aquesta relació entre pare i filla.
Més endavant, una hora abans d’una reunió molt important, Toni Erdmann s’amaga dins l’armari de l’habitació d’hotel on s’allotja ella i li dona un ensurt de mort. Ella primer l’esbatussa, però tot seguit deixa que el seu pare segueixi jugant i es deixa posar unes esposes. Més seriosa que en tot el film, la filla li demana que la deslligui. Més seriós que en tota la pel·lícula, ell s’adona que no pot, que n'ha perdut la clau. Es miren uns llargs segons als ulls. I de cop, la filla no sembla tan desesperada per la proximitat del seu pare, sinó per la vida que porta, i després de passar per un taller regentat per tres homes rústecs tan diferents a la gent de negocis als que està acostumada, ella accedeix a acompanyar el seu pare a una festa tradicional d’una família romanesa i acaba pintant un ou de pasqua i cantant una cançó de la Whitney Houston tan malament com sap mentre el seu pare l’acompanya al teclat.
La pel·lícula es pot veure com una successió de disbarats, però si tenim paciència, acaba sent un conte moral sobre la família, i la importància de les coses que realment importen. I no cal arrufar el nas davant d’un conte moral. Que bonic és viure! és una gran obra mestra i no deixa de ser una faula intolerable que ens encolomen cada any pels volts de Nadal perquè ens estovem una mica.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
