Per variar, el carrer 42 aquest matí primaveral és un bullici incessant de gent anant amunt i avall, que avança i es creua, que et mira, que et demana i t’ofereix, a l’ambient sembla que floti una mena d’alegria, o potser ho fa aquest jazz despreocupat que anima les imatges, l’anonimat feliç d’una ciutat. De seguida la càmera del Louis Malle ens els va presentant un per un, confosos entre la gernació policromada. Se’ls veu relaxats, contents, podrien ser uns altres, però són aquests, tan aparentment normals que no semblen actors, però bé que ho deuen ser si un darrere l’altre es van ficant al que sembla un teatre abandonat.
S’han trobat per assajar L’oncle Vània, i després d’uns primers instants durant els quals comenten la jugada, comencen a dir el text sense que ni ens adonem. Com a espectadors, en un primer moment, tenim la sensació d’haver-nos colat clandestinament en una casa aliena i estar a punt d’assistir a la revelació de secrets i d’intimitats importants. Sort del caliu de les fustes, si no potser marxaríem corrents per tornar a l’exterior. No sempre resulta senzill aquest abandonament de l’anonimat que ens dona la ciutat. Potser per això de vegades a alguns ens costa tant tornar a casa; primer tal vegada perquè no trobem les claus, però després perquè al mirall del vestíbul t’has d’acarar a un paio que s’assembla massa a tu, al mal humor d’algun fill adolescent, a un marit idiota, o una mare de cent anys que encara té el cap clar. ¿Quanta estona es pot aguantar això, fins que et revé l’impuls de sortir i perdre’t de nou en l’anonimat?
Per sort avui, a Nova York, aquesta colla d’actors no han de fer d’ells mateixos sinó que han d’agafar el patiment prestat d’uns altres. Ja els coneixem: l’oncle Vània, sentimental a contracor, amb una ironia proporcional a la seva amargor, o la seva neboda Sònia, tan somiatruites com responsable, el doctor Astrov, humanista descregut i una mica borratxo, o l’Helena, l’esposa jove de l’amo, tan conscient de la seva bellesa com de la seva infelicitat. Ja els coneixem, perquè sempre que tornem a l’obra de Txékhov, els trobem allà; ja els coneixem sobretot perquè estem rodejats de Vànias i Sònies i doctors humanistes. Tinc un amic que durant un temps em volia fer creure que era el Vània; deia, Pepe, no t’ho creuràs però m’he convertit en el Vània, el personatge del Txékhov, i de debò que és terrible; a mi el que em tenia meravellat no era tota la comèdia que feia sinó que em volgués fer creure que era el Vània autèntic, fins que finalment me’l vaig creure. A Vània al carrer 42, als actors els passa una cosa semblant. Després d’un primer tempteig –on encara es percep la vibració de Manhattan– a poc a poc es van apropiant dels personatges, o són els personatges del Txékhov que s’han apropiat d’aquests actors i es produeix una fusió que és un miracle. En principi l’artifici no pot ser més visible. Excepte una guitarra al fons i una taula parada amb una ampolla de vodka i alguns vasos, no hi ha cap decorat, els actors van vestits com han sortit de casa, és a dir no som a la Rússia rural del XIX, sinó a les estances d’un teatre atrotinat, i no obstant a mesura que van dient el text, els drames de cadascun dels personatges van aflorant amb la força que només tenen els drames quan es viuen en present. No és teatre filmat sinó la representació en directe d’unes vides.
A part d’una història d’amors no correspostos tan atractiva, si aquesta obra resulta tan actual és perquè no hi ha cap dels personatges que no sigui un desgraciat. L’efecte mirall de l’obra del Txékhov és dels que fa por, i no obstant hi ha un confort i una compassió que s’estén al llarg del film fins al moment que l’oncle Vània i la seva neboda es tornen a quedar sols, comptant els guanys d’una collita que no és seva, i quan amb tot el pes d’una soledat insuportable es pregunten, i ara què farem, ella deixa anar allò tan mític de treballar i sofrir fins a la fi dels nostres dies, i esperar que Déu tingui pietat de nosaltres, mentre tot es va quedant en silenci.
El final de la pel·lícula es confon però no coincideix del tot amb el final de l’obra de teatre, primer unes lletres et recorden que es un film de Louis Malle, i llavors la càmera ens enfoca cada un dels rostres i ens en diu el nom de debò. No hi ha aplaudiments. Els actors no surten a saludar, sinó a saludar-se i a fer-se carantoines. L’assaig ha anat bé i estan contents. Però també se’ls veu cansats, i una mica aclaparats, no ha de ser fàcil sortir indemne d’una obra del Txékhov, es nota una tristor, potser la malenconia d’haver-se d’acomiadar d’uns personatges sense haver pogut fer prou per ells; o la sospita que ara hauran d’abrigar-se i sortir a la ciutat i encaminar-se de nou cap a casa, trobar la clau, mirar-se al mirall del rebedor, saludar amb sort un gos que et borda, picar alguna cosa, i engegar la tele per veure si fan alguna cosa millor que ells mateixos.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
